lluismarti.cat

–Qui era el Luis Molins?
–El Lluís Molins… què vols que et digui, de família o d’ofici?
–Una mica tot.. comencem per l’ofici.
–L’ofici… ells tenien una barberia, peluqueria de senyors, vaya. Al carrer Muntaner, però la seva il·lusió era la música, el piano.
–I la família?
–La seva mare, l’Otilia, i una germana l’Anita.
–Qui era el pare?
–El pare… Joan. Que va morir a l’ampliar la botiga, de peluqueria de senyors la va posar de senyores, eh? I una nit va morir de repent. Va treballar molt, va ser l’època que les dones es van tallar el cabell, que duien monyo i aixís, i va ser una nit que va treballar molt molt i estava cansat i era el dia de sant Joan i ni va volguer dinar, no va volguer dinar perquè… de tant malament que estava, i a la nit va morir de repent.
–I com estaven relacionats amb Rubí?
–Perquè el pare era cosí germà de l’avi Francisco, bueno de tots els germans, clar. Aquest Joan era cosí germà de l’avi Francisco, del meu avi.
–El Francisco era el pare de la teva mare?
–Sí.
–Tu saps si tenien relació amb algun monjo?
–No.
–O amb l’Església?
–No, no, no no, que jo sàpiga no.
–A quina Església de Barcelona anaven normalment, a missa…
–No ho sé. Ells vivien al carrer Muntaner i jo vivia al carrer Aribau. Uns al cap d’amunt i els altres al cap de vall, no ho sé.
–Com és que tocava el piano…?
–Perquè li agradava molt.
–Hi ha algú més a la família…?
–No, no, no hi ‘via ningú. Va començar a col·legit i li agradava molt. Era la seva vida.
–Va tenir fills? Es va casar?
–No, es va casar molt gran, ja. Es va casar gran i no va tenir fills.
–Tu el vas conèixer en persona?
–Síiii. Venien molt a Rubí, venien molt. El seu pare i l’avi eren cosins germans, oi?, però s’estimaven com a germans. I ells la casa a Rubí… era casa l’avi. La casa on vius tu.
–La casa ja estava dividida en dos cases?
–De moment no, es va dividir l’any 29, quan es va casar la filla petita, la Maria, allavons van fer el pis.
–Que es va casar amb Agustí Bach…
–Amb Agustí Bach sí, … ha, ha, ja saps.
–De què te’n recordes de…?
–Era un pis petit i el van arreglar molt bé, senzill però bé, i sé que a mi m’agradava molt anar-hi perquè com tot era nou… jo allavons tenia nou anys, era l’any 29. I m’agradava anar perquè tot era nou.
–I com veníeu? En cotxe, en tren…?
–Aquí? En treeeen! En tren…
–Quant durava el viatge?
–Tres quarts, allavons.
–Des de Plaça Catalunya, anàveu?
–No. Nosaltres ‘nàvem… de primer ‘víem d’anar a Gràcia i després va parar a Provença… perquè a Provença només hi paraven els sarriàs, però després van fer que paressin el terrassa i el sabadell i ‘navem a pujar a Provença. I de Provença a aquí Rubí. Tres quarts. Es comptava de Barcelona a Terrassa, una hora.
–Quants anys tenia el Lluís Molins quan tu vas néixer, més o menys?
–Ai, no ho sé. Sé que era més gran que jo, però…
–Dius que veníeu aquí, més o menys com el recordes tu, de gran?
–Ah, bé…
–Si tu tenies nou anys, ell quants en podia tenir? 20? 30?
–Sí. Ell… no venia tant, la que venia més era la seva mare, l’Otilia. Les festes majons… festes entremig de setmana, el que venia més. I la seva filla que venia a ballar per la festa major, la filla d’ella, eh?
–L’Anita?
–L’Anita, la germana del Lluís.
–I tu, què recordes de la Barcelona d’aquella època? Dels anys 20, abans de la Guerra…
–Dels anys 20 no puc recordar re! Que hi vaig néixer!
–Bueno, però el 29 ja tenies nou anys… abans de la guerra, abans del 36.
–Ah! Barcelona era molt maca.
–Més que ara?
–Sí. Per mi sí.
–Per què?
–No hi ‘via tant trànsit… Jo ‘nava a dur recados del meu pare, que era joier, goita i ‘nava a dur recados del gravador de l’un a l’altre, portava alguna joia a la butxaca, ja veus tu, quina tranquilitat hi ‘via.
–Has dit que ells i vosaltres veníeu a Rubí, i els de Rubí anaven a Barcelona?
–A casa venien, sí. Sobretot a comprar les sabates de la Festa Major… allavons no hi ‘via aquí a Rubí tantes botigues. I la roba, també… Venien a Barcelona i s’estaven a casa algun dia. A casa meva, eh? No a cal Lluís!
–D’aquí Rubí, d’aquella època, què en recordes? Què t’agradava?
–Ai, tot.
–Tot?
–Tot. Perquè jo ‘nava a casa els avis, però allavons teníem… al carrer Sant Gaietano, al capdamunt, la germana de la meva àvia, de la padrina, que tenia una filla de la meva edat, nou mesos més gran que jo, i ens aveníem molt per jugar. I ‘nava allà per jugar. Que tenien un hort, que encara hi és, però ja és d’un altre d’allò, i després més gran… ja va venir la guerra, i ho va espatllar tot.
–Parlem de la casa, ara. La va comprar el Francisco Molins?
–Sí.
–A qui?
–No ho sé. No me’n recordo d’això, com que no hi era…
–És que allà vaig trobar escriptures, però són escriptures del segle XIX, quan no hi havia casa, quan era un terreny… També… Com pot ser… com penses que… jo… el que passa és que la llibreta… vaig trobar una llibreta del Lluís Molins a les golfes… escrita a mà per ell, signada per ell, que té una recepta d’un Elixir de Llarga Vida.
–Que què?
–És una recepta per fer un Elixir de Llarga Vida.
–Això que’s feia llavors de…
–Sí, en ‘via sentit a parlar però no… jo… no hi vaig parar atenció, vaya, no ho sé…
–O sigui… n’havies sentit a parlar a la família, d’això?
–Guardaven el paper, encara hi és?
–Hi ha la còpia, la còpia que va fer el Lluís Molins i per ‘xò et preguntava lo dels monjos, perquè allà deia que la recepta era d’un monjo dominic.
–Jo de tot això no en sé re.
–I Francisco Ferré, et sona?
–No.
–Es que era el nom del monjo.
–No, no, no.
–I com penses tu, que aquesta llibreta va anar parar allà a les golfes?
–Ah, perquè abans tot ho guardaven. I aquest… mira, també li devien guardar, com a record. Em sembla que en ‘via sentit a parlar però jo no hi vaig parar atenció. Devia ser molt joveneta, jo.
–La recepta està signada l’any 1920, la còpia.
–Vaig néixer allavons.
–Llavors en devien prendre, la família…
–De petita no hi parava atenció i de gran no en ‘via sentit a parlar mai.
–Té família el Lluís Molins, per la banda de Barcelona? Té família viva? Nebots o…
–Nebots, potser sí encara són vius però no ens tractem ja. Ja ha anat marxant la família.
–Fills de l’Anita?
–Tenia un noi i una noia, l’Anita. Que són els únics que conec ja.
–Què en recordes de la Barcelona de la Guerra?
–Jo lo que recordo més eren els bombardetjos, quant tocaven l’alarma que ‘víem de baixar als puestos que tenien refugi… allà no hi ‘vien refugis, baixàvem a baix, a les botigues, a planta baixa, que si hagués caigut una bomba… tot ‘guera ‘nat a sobre, sí. Jo el que més recordo de la guerra és això, perquè de menjar hi ‘vien moltes cues i tot, però jo venia aquí a Rubí a casa els avis i ells ja m’ho tenien tot comprat i no vaig tenir que fer cap cua. La vaig passar bé es pot dir, amb aquest sentit del menjar no vaig passar gana.

A partir d’aquí, l’única cosa que vaig poder esbrinar del Lluís Molins és que havia acompanyat al piano a Emilio Vendrell, és a dir que era com a mínim un dels Luises Molins que havia trobat a La Vanguardia. De l’Elixir, res. O sigui que després d’haver realitzat la pitjor entrevista del món, l’única cosa que em quedava per fer era prepara l’elixir. I beure’m-el. I que fos el que Déu volgués, però això ja era més cosa Seva que meva.