lluismarti.cat

Aquesta havia de ser la sisena i última part de L’elixir de llarga vida, però no ho és. Tot i que la història en sí, la del protagonista-narrador, ja hagués arribat a la seva fi, quedaven alguns detalls per tancar. Un d’aquests detalls era la semblança entre els noms de dos servents de Déu: el tal Francisco Ferre (dominico) i el tal Francisco Ferrer (mercedario). L’altre –i potser més important– era esclarir l’origen de la recepta, el perquè d’aquests ingredients estranys (manà!). Tenia algunes idees. Totes elles es centraven en el personatge de Lluís Molins. Bé podia ser que ell s’hagués inventat la recepta (per què?). Bé podia ser que realment l’hagués copiat. Bé podia ser que l’haguessin enganyat.

A partir de les dades que havia donat sobre el Lluís Molins i la seva família, no hauria d’haver estat difícil donar-li un context i una personalitat. De fet, com a L’Auca del Senyor Esteve de Santiago Rusiñol, podria haver escenificat un conflicte burgesia-artista, però en comptes de senyor Esteve (botiguer) contra Ramonet (escultor) hauria estat Joan (perruquer) contra Lluís (músic). Tot plegat hauria estat un refregit fora de lloc, crec, ara que el modernisme fa cent anys que ha caducat. Però el que m’ha frenat, realment, és que hauria hagut d’inventar coses sobre Lluís Molins que potser haurien estat fora de lloc. Perquè Lluís Molins va existir.

La gràcia de tot plegat és que el quadern i la recepta existeixen. Fins i tot la recepta de com fer sabó. El contingut que n’he citat aquí és textual i, efectivament, s’atribueix a Fray Francisco Ferre (dominico). Francisco Ferrer (mercedario) va oficiar misses a Barcelona, com a mínim entre el 1900 i 1930, com es pot comprovar a l’hemeroteca de La Vanguardia. La conversa entre el protagonista i la seva àvia és bastant fidel a una entrevista sobre el quadern que jo vaig fer a la meva àvia. Lluís Molins, efectivament, va acompanyar al piano a Emilio Vendrell, però no he aconseguit esbrinar si és el mateix que va dirigir l’Orfeó Barcelonès. Crec que sí, perquè hauria sigut molta casualitat que hi haguessin dos Lluïsos Molins, músics i coetanis a Barcelona.

La resta és ficció. D’entrada, el protagonista no s’assembla gens a mi. Jo, per exemple, m’he de treure les dones de sobre. Si em trobés amb Déu li preguntaria “que no veus que amb una ja en tinc prou? Que no ho veus que vaig atabalat? Amb una ja faria el fet. O potser dues. Tria’m-en Tu una i jo triaré l’altra i resem perquè es portin bé entre elles. Ai, no! Deixem-ho en una i així em guardo el comodí del miracle per quan m’atropelli un tren”. A més, jo no provaria un elixir preparat a partir d’una recepta trobada en un manuscrit polsegós sense abans fer-ne un anàlisi químic o, si és molt car, sense abans veure quins efectes té sobre el veí que posa la música a tota hòstia pels matins. O sobre el xaval del ciclomotor trucat que passa per davant de casa, al ralentí però amb cara de velocitat i d’imbècil, entre les 12 i la 1 de la nit(*). Si és prou gran per fotre aquest terrabastall a aquestes hores també és prou gran per participar en experimentació amb animals. No patiria molt: jo personalment m’encarregaria que un veterinari o un lampista vetllessin per la seva salut.

Evidentment no he preparat l’elixir. Us dic amb tota sinceritat que no sé què és la ciriaca veneciana. Deu venir de Venècia, això ho tinc bastant clar. Amb les aloes passa tres quarts del mateix. I, tot i que Èxode 13-31 ens digui que el manà tenia pinta de llavors de coriandre sempre quedarà el problema del color, que no és blanc. I no crec que pintar-les amb typex sigui una opció adient.

Per cert, si algun cop entreu a un herbolari i us aten una noia, filla de romanesa, doneu-li records del seu marit. Sobretot, no li digueu que la troba a faltar, que encara tornaria. I si mai passeu per casa meva, us convidaré a un got del magnífic elix… elixqwtserhywegfbsl, una beguda típica de Rubí que manté una sospitosa semblança amb el Chartreuse groc que habitava en les ampolles que acabo de llençar al contenidor verd. També us puc oferir el refresc típic de Rubí: Coca-cola. Pepsi és de Sant Cugat.

—–

(*) Jo, a aquestes hores, ja hauria d’estar dormint. Perquè, com a informàtic, tinc l’obligació de tenir un cutis sempre perfecte. A poder ser, el meu.

—–
Publicat originalment a Des de Maragu: L’elixir de llarga vida (i explicació)

Vaig disposar tots els ingredients sobre la taula del menjador juntament amb la garrafa de vuit litres buida. A través d’un embut vaig deixar caure el contingut de les quatre ampolles d’esperit de vi que la meva tieta m’havia donat aquell mateix matí. Tot i que a les instruccions no s’hi indicava cap ordre específicament, vaig seguir el de la llista d’ingredients a l’hora d’introduir-los a la meva marmita de plàstic. Per un moment vaig pensar que, en acabar, un baf sortiria de la garrafa. Però no. Potser l’alquímia ja no és el que era. Potser hauria d’haver comprat uns quants matrassos i algunes pipetes per a ambientar. Massa tard. Vaig tapar la garrafa i la vaig treure al balcó, per deixar-la a sol i serena (com m’agrada aquesta expressió!).

Els vuit dies preceptius se’m van fer insuportablement llargs. No sé per què me’ls vaig agafar de vacances. Només em diferenciava d’un monjo cartoixà que jo sortia al balcó cada cinc minuts només per veure que l’elixir en potència continuava igual, com si fos esperit de vi amb coses. Fins i tot vaig estar a punt de resar per culpa del tedi, però temia que Déu continués sense tornar-me contesta. El tercer dia vaig apreciar una tendència al color groc per part del beuratge. Groc chartreuse.

I va arribar el dia 8. I la nit 8.

Vaig treure una cadira al balcó. Vaig anar a la cuina a buscar un got. Vaig tornar al balcó. Vaig seure a la cadira. Vaig agafar la garrafa. Vaig obrir la garrafa. Vaig servir-me un got de l’elixir groc. Vaig beure’m el got d’elixir groc. Vaig tossir com si m’hagués de morir. No vaig morir. Tampoc no estava en connexió directa amb Déu. Vaig beure un altre got d’elixir. Vaig prendre un altre got d’elixir. Vaig beure un altre got d’elixir. Vaig vessar elixir intentant omplir d’elixir un got. Vaig prendre un altre got d’elixir. El món girava al voltant meu. Les estrelles del cel clar s’apropaven a casa meva. Tot es va fer fosc i brillant a l’hora, com si cada ull hagués anat pel seu compte.

–QUÈ HI FAS AQUÍ? –va dir Déu.
–Et cercava –li vaig contestar.
–PER QUÈ?
–Et volia fer una pregunta.
–QUINA?
–No ho hauries de saber, ja?
–NO. AQUEST VA SER UN DELS PROBLEMES DE DONAR-VOS LLIBERTAT.
–Ah. Així doncs… per què em vas deixar de parlar?
–TU EM VAS REPUDIAR. EM VAS INSULTAR. FINS I TOT VAS DEIXAR DE CREURE EN MI.
–Ah, clar. Ets el Déu de l’Antic Testament. Jo és que preferia el del Nou.
–SÓC JO EL DE L’ANTIC I EL DEL NOU. PER QUÈ DIUS QUE NOMÉS SÓC EL DE L’ANTIC?
–Perquè això de no parlar-me ha estat una mica rancuniós per part teva.
–NO HI ESTIC D’ACORD. SI FOS RANCUNIÓS JA SERIES MORT. EN CANVI, ARA EL TEU COS ES TROBA ESTÈS AL TERRA DEL TEU BALCÓ I HE PERMÈS QUE LA TEVA ÀNIMA VINGUI A MI.
–Per què?
–PERQUÈ ETS TU QUI M’HA DE RESPONDRE UNA PREGUNTA. PER QUÈ EM VAS REPUDIAR?
–Doncs… Em sap greu… mmmmm.
–TRANQUIL, HI HA TEMPS. TOT I QUE NO MOLT. NORMALMENT ELS QUE TRIGUEN MASSA A TORNAR, QUAN ES DESPERTEN SÓN DINS D’UN TAÜT I TENEN PROBLEMES SERIOSOS PER SORTIR-NE.
–Bé, doncs anem per feina. Quanta estona tinc?
–UNES QUANTES HORES. PROBABLEMENT UN DIA I MIG SI VOLS ESPANTAR A TOTA LA FAMÍLIA AL TEU PROPI FUNERAL.
–No està malament. Però anem per feina. Perquè no em vas donar cap motiu per creure en tu.
–POSA’M ALGUN EXEMPLE.
–Doncs… A veure… Em rento cada dia, em poso Axe, faig el que puc per a què aquest cos que m’ha tocat sigui presentable, crec que no sóc estúpid(*), sovint puc ser simpàtic, de tant en tant faig riure a la gent (intencionadament o no), però les dones m’ignoren. Per què?
–PER AIXÒ, EM VAS REPUDIAR?
–És el primer que m’ha vingut al cap. És un exemple. Aquest no és el problema. El problema és que tot em surt malament.
–MIRA. TOTS SOU LLIURES, HOMES I DONES. JO NO DECIDEIXO QUE COMETIS ERRORS, NI SI LES DONES ET FAN CAS O NO.
–Però és que em poso Axe!
–PROVA UNA ALTRA MARCA, QUÈ VOLS QUE ET DIGUI?
–Molt bé, molt bé. Però no m’estàs ajudant gaire, eh?
–AH! M’ESTÀS DEMANANT AJUDA? ARA, INTERESSADAMENT, VÉNS A MI?
–Perquè vegis la meva bona voluntat et respondré sincerament: sí.
–NO ET PENSIS, NO ETS EL PRIMER NI SERÀS L’ÚLTIM. PERÒ EN AQUEST SENTIT NO ET PUC AJUDAR.
–Et puc fer una altra pregunta?
–NINGÚ NO T’HA VIST ESTIRAT AL BALCÓ, ENCARA. O SIGUI QUE SÍ.
–De fet, la pregunta no és per tu… Fem el següent. Si veus a Alà digue-li que em digui si el suïcidi d’un infidel el converteix en màrtir i, per tant, dóna dret a guateque post mortem.
–LA VERITAT ÉS QUE AQUÍ LI VA QUEDAR UN BUIT LEGAL… HO FA A SORTS. CLAR QUE SI PARLES AIXÍ D’ALÀ SIGNIFICA QUE HI CREUS I, EN CONSEQÜÈNCIA, EL TEU SUÏCIDI NO COMPORTARIA LA MORT D’UN INFIDEL.
–Veig per on vas. Tanmateix, ara que m’has confirmat que Alà existeix, com tu, ja no cal que hi cregui: ara ho sé. Els fidels ho són perquè creuen, perquè tenen fe, no perquè sàpiguen. Jo no crec què la poma caurà, sé que caurà.
–EN TERMES GENERALS NO VAS DESENCAMINAT.
–El que vol dir que tampoc no crec en tu perquè sé que existeixes. Sóc un home de poca fe… De cap fe, més en concret.
–TU MATEIX. ETS LLIURE.
–Una pregunta que potser no sabràs respondre’m… Va ser casualitat que la noia de l’herbolari em preguntés si estava fent un Elixir de Llarga Vida?
–NO.
–I quina n’és la causa?
–DONCS QUE ÉS UNA LECTORA DEL BLOG ON VAS ESCRIURE QUE HAVIES TROBAT EL MANUSCRIT.
–No m’ho crec. No. No pot ser. No és possible.
–NO T’HO HAURIA D’HAVER DIT, PERÒ ET VEIG TANT DESESPERAT….
–I per què no m’ho va dir ella?
–I PER QUÈ ET VA DONAR FARIGOLA EN COMPTES DE CIRIACA VENENCIANA? UPS.
–Ostres. O sigui que potser ni tan sols és filla de mare romanesa. Potser ni és lesbiana.
–TOT ÉS POSSIBLE, YOU KNOW. HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA.
–Hauré de tornar a l’herbolari. Per cert, no m’ha fet gràcia això del you know.
–A ELLA TAMPOC. HE, HE. DISCULPA. CONTINUES RESSENTIT AMB MI?
–No. No. Ara ja no.
–DIRÀS A TOTHOM QUE M’HAS VIST?
–Em tancarien al manicomi.
–COM A MÍNIM PODRIES FER-ME PUBLICITAT.
–Qui és ara l’interessat?
–HOME, ÉS QUE ÚLTIMAMENT ENTRE CAPELLANS PEDERASTES I EMISSORES EPISCOPALS…
–Només et puc prometre que no faré mal a ningú.
–ÉS UN COMENÇAMENT. BÉ, SUPOSO QUE ARA HAURIES D’ANAR MARXANT. ELS VEÏNS DE DAVANT T’ESTAN TIRANT AIGUA AMB UNA MÀNEGA.
–Sí. Per cert, tens compte al facebook?

No va contestar. Vaig començar a desfer el camí lentament.
–Visca Nietzsche! –vaig cridar, només per tocar els nassos. Ell sabia que no hi havia mala intenció. Espero.

Vaig obrir els ulls.
–Estàs bé? –cridava l’imbècil del veí.
–Sí, sí. M’havia adormit. I ara agafaré una pulmonia.
–Estàvem preocupats.

Anava a respondre-li que es podien fotre la preocupació pel cul, com feien cada dissabte i cada diumenge quan em despertaven amb incomptables decibels de música techno a les nou del matí.
–Gràcies. Estic bé. Bona nit.

L’endemà em vaig despertar amb un mal de cap terrible, una set terrible, uns ulls terriblement vermells i un cansament que més que terrible era monstruós. Parlar amb Déu té un preu, pel que sembla. Em vaig afaitar, em vaig vestir i vaig anar a l’herbolari de la falsa semi-romanesa. I estava tan enfadat amb ella que al cap de set mesos ens vam casar. Però no per l’església.

——
(*) Ehem.

—-
Publicat originalment a Des de Maragu: L’elixir de llarga vida (V)