Cap a Maragu

Posted By Lluís Martí on December 2, 2009

En el mateix moment que sortia de l’editorial que em retornava amablement l’original vaig decidir que cercaria millor l’adreça de l’editorial que havia escollit la YCR, amb la intenció de tornar-lo a enviar. Seria una mena de segona oportunitat. El millor que tenen els americans és que creuen en les segones oportunitats. Això i el Jack Daniel’s. I el MIT. I BB King. I més coses. Sigui com sigui jo també hi crec, en les segones oportunitats, o sigui que, un dia o un altre, el sopar tornaria a estar en joc.

Ara bé, l’endemà mateix vaig començar un nou projecte, el tercer de l’any. El segon era aquest del que ara us relato l’intent de publicar-lo. El primer va ser una novel·la (títol de treball: Maragu) que se’m va encallar per enèsima vegada i que em va fer deixar d’escriure. Fins el dissabte 21 de novembre, dia en què vaig escriure una introducció provisional d’aquest nou projecte. Projecte que, per cert, ningú no en sap gairebé res per superstició. Dels altres dos n’havia parlat amb amics: un no el vaig acabar i l’altre cada dia que passa té menys possibilitats de ser publicat. En canvi, aquest tercer ningú, excepte jo, no sap de què va.

Em vaig passar tota la tarda de dissabte endreçant idees i escrivint pel tercer projecte. Al vespre, cansat, mentre em dutxava, vaig pensar: “I què, si no em publiquen res? M’ho estic passant bé escrivint! No es tracta d’això?”. Va ser llavors quan vaig recordar com en Màrius Serra, trencant el relat de l’escriptura (i no escriptura) i publicació (i no publicació) de Monocle a De com s’escriu una novel·la, explicava els seus inicis al món editorial. Sortint de la dutxa vaig anar a cercar el llibre per a rellegir-ne aquesta part.

Deia: “Aconsellat per l’únic amic del barri que coneixia una mica les editorials catalanes, havia enviat un original a tres segells recomanats: Quaderns Crema, Empúries i Columna. Dels dos primers destinataris en vaig rebre resposta per correu. Eren dues cartes de refús. Em venien a dir que moltes gràcies per la confiança però que el meu llibre no entrava en la seva línia editorial”.

Vint-i-tres anys després, com vaig comprovar, la carta tipus no havia canviat, tot i que la que jo havia rebut no era de cap d’aquelles tres editorials.

Però recordem el que vaig dir a Exposició (I). Començava amb un tros d’una frase d’aquest mateix llibre. La frase completa és: “És tan absurd buscar l’èxit a qualsevol preu com culpabilitzar-te per aconseguir-lo, sobretot quan publicar és un èxit molt relatiu que bàsicament implica exposar-se”.

D’aquí vaig decidir relatar el meu petit periple editorial, a l’hora que continuava en el tercer projecte, que progressa adequadament.

****

Seguint amb el periple, cal dir que el 28 de novembre va finalitzar el termini per a dir-me res de dues de les quatre primeres editorials. Això significava que el resultat, en aquell moment, era: Refusen 4 – No es sap 3 – Accepten 0.

****

A partir d’aquí toca parlar en present. Ja hem arribat a ara. Els següents missatges d’Exposició seran en temps real, curts i sintètics. Gairebé com telegrames. Mentrestant, parlaré d’altres coses que crec que són més interessants.

Category: Indigents de la literatura, No relat | No Comments »
Tags:

Posted By Lluís Martí on November 29, 2009

La setmana següent vaig descansar. I la següent vaig imprimir, enquadernar i enviar tres reculls més. Va ser el 9 d’octubre.

El 14 d’octubre vaig rebre un e-mail. Era d’una de les tres primeres editorials a les que havia enviat el recull per correu postal. Evidentment deia que no pensaven publicar-lo. Si haguessin volgut publicar-lo m’haurien trucat per telèfon. Per a aquells interessats a publicar un llibre és important que sapigueu que hi ha editorials que no accepten originals no sol·licitats. Aquesta, la primera en respondre, ho deia sense embuts.

Això tenia dues conseqüències lògiques importants. Una de bona i una altra dolenta. La bona era que no s’havien llegit el recull i, per tant, no l’havien descartat perquè fos dolent. Encara que ho fos. La dolenta era que si aquesta editorial no acceptava originals no sol·licitats, d’altres potser tampoc no ho farien.

La setmana següent em van retornar un dels originals que vaig enviar en la segona tramesa. Pel que sembla no en tenia l’adreça correcta. Ara que ho recordo, aquesta editorial la va escollir la YCR d’entre tres possibles. Si me’l publicaven en aquesta editorial li devia un sopar al restaurant que ella escollís. Adéu sopar, doncs.

Finalment aquest original retornat el vaig enviar a una vuitena editorial el 23 d’octubre.

Amb el novembre va arribar una carta d’una de les editorials de la segona tramesa. Deia que gràcies per la confiança que els havia mostrat enviant-los el meu original, però que m’havien de comunicar que no el trobaven adequat per a publicar-lo en aquella editorial. També em deien que podia anar a buscar el manuscrit al seu arxiu. Aquesta carta, tot i el desencís que em provocava, em va fer certa il·lusió. Tot i ser una carta model convenientment adaptada, em feia suposar que hi havia algú a l’altra banda. Algú educat. Estava (i estic) convençut que d’algunes de les editorials de les que encara no en tenia notícia, mai no en tindria, de notícia.

Em vaig acostar a l’editorial el divendres 20 de novembre per a recuperar-ne el manuscrit. La dona que em va atendre va buscar l’original en un armari. A la porta de l’armari, a la part interior, hi havia un full enganxat que deia “Autors espontanis” i una tercera paraula que crec que era “rebutjats”. No n’estic segur d’aquesta última paraula perquè em vaig quedar pensant en “espontanis”. Una paraula molt ben escollida que servia per a dir el mateix que “no sol·licitats”. Una distinció que denotava que és difícil entrar al seu món, sinó no caldria la distinció. Els que ja hi són, són algú. Els que no hi són, ja ho veurem.

En aquest moment, el recompte era: Refusen 2 – No es sap 5 – Accepten 0.

Category: No relat | No Comments »
Tags:

Posted By Lluís Martí on November 25, 2009

A De com s’escriu una novel·la, Màrius Serra diu “[...] publicar és un èxit molt relatiu que bàsicament implica exposar-se”(*). Exposar-se, a què? Exposar-se al refús. Exposar-se a la desil·lusió. Exposar-se a no ser valorat com un creu que es mereix. Exposar-se.

Potser algú s’ha adonat -crec que no- que han desaparegut alguns relats del blog. L’explicació és que des que vaig dir que deixava d’escriure fins ara no m’he estat de mans plegades. M’he exposat. Com podria dir un personatge de Terry Pratchett: “és una possibilitat entre un milió, però podria funcionar”.

El primer que vaig fer va ser rellegir els  més de cinquanta relats d’aquest blog. Sense adonar-me’n, alguns ja quedaven descartats. La primera tria va deixar vius vint-i-vuit relats. Després vaig començar una primera rescriptura dels supervivents. Tres relats més van ser descartats -snif, snif- durant aquesta rescriptura. Els vint-i-cinc seleccionats van ser despublicats del blog.

En aquest moment vaig demanar consell a un amic que fa un temps va treballar al món editorial. En direm RC d’aquest amic. En RC em va donar unes quantes pautes a seguir, sobretot pel que fa a la presentació.

Em vaig posar a editar i durant aquest procés vaig rescriure algunes parts més. Després ho vaig imprimir tot. Un cop imprès, vaig trobar més errors de tots els tipus possibles. Es tracta d’un procés cíclic de prova i error que acaba just quan el document té tots els errors que només pot veure qui li toqui llegir-ho a l’editorial o quan desapareix l’últim arbre de la selva amazònica. El que passi primer.

El següent pas va ser escollir les editorials que serien premiades amb el meu manuscrit. Vaig triar les que em semblava o sabia que havien publicat reculls de relats. Durant aquest procés vaig llegir a les pàgines web d’algunes d’aquestes editorials que no tenen perquè contestar-te, ni negativament. Si ha passat X temps (X depèn de l’editorial) ja pots comptar que no els interessa. Per a fer un seguiment em vaig muntar una fulla d’excel que m’està anant molt bé per a escriure tot això. Així, a més, podria anar-me desmoralitzant quan tocava.

Vaig decidir fer una primera tongada d’enviaments. Vaig imprimir tres reculls a casa meva i els vaig dur a enquadernar a una botiga. Després, el 25 de setembre, vaig anar a Correus i els vaig enviar. Tornant de Correus vaig enviar un altre recull en format electrònic a l’única editorial de les que vaig mirar que els demanava així. I ja vaig començar a pensar en una segona remesa.

—–
(*) He omès la primera part de la frase d’en Serra expressament. D’aquí uns dies en parlaré.

Category: No relat | 1 Comment »
Tags:

Posted By Lluís Martí on November 22, 2009

Un gir. Aquest blog ja no es diu Des de Maragu. Ara es diu Cap a Maragu. En realitat el títol no té cap sentit, només es per donar sensació de continuïtat. Tanmateix, el més important és que deixa de ser un blog (exclusivament) de relats. També n’ha canviat la imatge.

Category: No relat | 2 Comments »
Tags:

Posted By Lluís Martí on August 30, 2009

Aquesta nit ha sigut una nit de felicitat aliena. També una mica meva perquè em fa feliç que la meva cosina ho sigui i també perquè he vist –en tenia dubtes– que l’amor encara existeix. Encara que només sigui pels demés. He decidit moltes coses aquesta nit. La més important, potser, és deixar d’escriure.

Quan  fa gairebé un mes vaig deixar aquest blog en espera era perquè havia decidit acabar d’una puta vegada una novel·la que tenia a mitges. Però no en sóc capaç. Ara mateix admiro qualsevol escriptor que hagi acabat una novel·la per dolenta que sigui.

Ni tan sols tenia pensat escriure que deixava d’escriure. És una mica contradictori fer-ho, si ho pensem bé. D’altra banda, trobo bastant curiós que fa tres mesos vaig fer broma sobre això de deixar d’escriure. Suposo que la part del meu cervell que escriu va una mica per davant de la part que decideix.

Però tot i aquesta contradicció que comentava fa una estona, estirat al llit i repassant la meva vida sencera –ho faig bastant sovint últimament–, he recordat una teoria que vaig desenvolupar quan era petit i la Mort va decidir començar a visitar de nou la meva familia. I m’han vingut ganes d’escriure-la.

Recordo que em trobava a la meva habitació de petit –ara ja no és un dormitori però m’agrada veure-hi jugar els meus nebots– quan se’m va ocórrer la teoria. No sé perquè vaig pensar que cada segon que passava la linia temporal es dividia en dues. En una, un jo moria. En l’altra, un jo no moria. I jo era el jo que no moria en aquell segon. Tampoc no moria en el següent. Ni en el següent. Ni en el següent. I aquest sóc jo, el jo que no ha mort durant el segon anterior.

Mentre era al llit, fa una estona, he pensat que valia la pena escriure-ho. I també que era una bonica manera de dir que deixaria d’escriure perquè la teoria es podria reformular d’una altra manera. En cada segon que passa la linia temporal es divideix en dues. En una, un jo escriu. En l’altra, un jo no escriu. Jo era el jo que escrivia. Però d’aquí a un segon seré el jo que no escriu.

Category: No relat | 7 Comments »
Tags: