lluismarti.cat

El salze cec i la dona dormida és un llibre de relats d’en Murakami. Ara he escrit bé el nom de l’autor, perquè escrivint tinc temps de pensar les coses, però quan recordo de cop i volta el nom em ve al cap harumaki, que és un rotllet de primavera japonès. Com deia l’entranyable Opòton, queda posat aquí per fer riure als amics.

Al principi, el llibre se’m va fer dur. Això és el que diré a qualsevol que em pregunti sobre aquest llibre. Però no dur per un llenguatge enrevessat ni per una complexitat argumental elevada, sinó dur perquè no li veia la gràcia. Quan acabava de llegir els primers relats (gairebé la meitat) sempre em preguntava alguna cosa semblant a “i què?”. Em semblaven històries que no duien en lloc, que es limitaven a posar per escrit històries sense cap mena de fons. Això va comportar dues conseqüències. La primera, que si bé l’autor diu a la introducció que hi ha gent que prefereix els seus relats a les seves novel·les, jo devia ser dels que prefereix les seves novel·les (o una de seva, perquè no n’he llegit més) als seus relats. La segona conseqüència va ser que mentrestant vaig llegir altres llibres, retardant l’acabament de la lectura d’aquest.

Per sort, un dia vaig arribar als relats que m’haurien d’agradar. El primer que realment vaig trobar alhora original i interessant va ser el relat intitulat El cabussó. A partir d’aquí, la majoria els he trobat molt bons. Vòmits 1979, L’Any dels Espaguetis, Hanalei Bay són els títols d’alguns d’aquests relats escollits a l’atzar. Per què aquests relats sí i els primers no? Potser perquè els últims tenen un aire més enigmàtic i sorprenent. Potser, senzillament, perquè les històries enganxen més.

Dit això, només tinc una crítica cap a l’autor: l’ús sovint desmesurat de les comparacions. I no tan sols desmesurat, sinó també, a vegades, ineficaç. Si bé des d’un punt de vista literari aquestes comparacions poden resultar poètiques, moltes d’elles fan referència a coses que no serveixen de referència. Dit d’una altra manera, la comparació ha de servir per a ampliar una descripció i fer-la més propera al lector (”a és com b” i el lector coneix/entén b), però en Murakami tria sovint referències que molts vegades no m’eren útils (”a és com b”, però no conec/no entenc b).

Fent una mica de resum, El salze cec i la dona adormida m’ha semblat un llibre del qual se li podrien treure uns quants relats (els primers), però que a partir d’un cert punt té una qualitat literària que em fa estar content d’haver perseverat en la lectura.

Els camins imaginaris és un llibre que conté deu relats i que va ser publicat l’any 2000 per Quaderns Crema. Qui me’l va recomanar, després de llegir un relat meu, em va dir que potser hi reconeixeria traces estilístiques. Certament, Josep M. Argemí, en aquest llibre, aposta clarament per crear situacions poc comunes, com ho vaig jo sovint. És a dir, les situacions que viuen els personatges són essencials, el cor de les històries que narra. Tanmateix, la prosa més elaborada i la llarga longitud de la majoria d’oracions, l’allunyen del meu estil (si és que en tinc algun). I ho fa per bé.

Personalment, crec que les històries van millorant, esdevenen més interessants, conforme avança el llibre, com si s’haguessin ordenat de pitjor a millor, on pitjor s’ha d’interpretar com un comparatiu en relació a la resta de l’obra, no (sobretot parlant d’aquest llibre) com a sinònim de dolent. Potser m’ho ha semblat, en part, per la meva manca de costum en la lectura de frases formidablement llargues, plenes de comes i punt i comes, que formen part d’extensos paràgrafs; manca de costum que poc a poc s’ha anat esvaint conforme avançava el llibre.

Aquestes frases allargassades, per la poca quantitat de punts (i seguit o i a part) per pàgina, sovint teixides d’aquesta manera per a incloure nombrosos aclariments i puntualitzacions, produeixen, doncs, dos efectes. El primer, ja l’he dit, és que potser no tothom i està avesat. El segon, en canvi, juga a favor dels relats, proporcionant una velocitat que t’atrapa per a continuar llegint. Aquest recurs, però, no funcionaria si la tria del vocabulari hagués estat maldestra. No és el cas. Argemí, amb ofici, ha escollit amb precisió les paraules més adients per a descriure allò que pretenia.

Escullo dos relats. Un, L’amor, on explora la relació entre un escriptor i els seus personatges, com he fet jo també en dos relats meus (L’escriptor que sempre reescrivia i Des de Maragu) i també Andrea Camilleri a Montalbano se rebela (La nochevieja de Montalbano, Quinteto 2001). L’altre, Vida nova, un relat kafkià.

És, al meu parer, un bon llibre d’un autor, com m’assenyalava qui me’l va recomanar, molt poc conegut.

Segurament arribo una mica tard per a parlar de la saga Harry Potter. Però m’és igual, la veritat: ho faré igualment. També és cert que vinc una mica condicionat per haver vist les cinc primeres pel·lícules abans de llegir els llibres.

A Harry Potter i la pedra filosofal, J.K. Rowling senta les bases d’aquest món de bruixots, paral·lel al nostre. Hàbilment ens el presenta tal i com el va veient el seu protagonista, en Harry, que de cop descobreix que és un bruixot i que ha d’anar a estudiar a Hogwarts, una escola de màgia.

La novel·la conté una gran quantitat d’elements fantàstics orientats clarament al públic infantil-juvenil o pre-adolescent que, combinats amb uns personatges clarament definits i entranyables (fins i tot l’Snape), ha estat la clau de l’èxit d’aquest llibre arreu del món. A més, la Rowling es mostra lleugerament tocada pel verbirisme (en les següents novel·les potser es nota més) i això és quelcom que m’ha agradat.

Evidentment, hi ha algunes coses per criticar. Una és el quidditch, l’esport més estúpid que mai algú hagi imaginat. L’altre és més greu: mentre anava llegint tenia la sensació que alguns detalls se’ls treia de la màniga a l’últim moment, més amb la intenció de sorprendre que no de seguir explicant la història. Per sort, això ha sigut anecdòtic.

De totes maneres, crec que Harry Potter i la pedra filosofal és un bon llibre de fantasia per a molt joves. I com que la comparació amb la pel·lícula és inevitable, diré que el llibre m’ha semblat millor. (Quan comenti els següents llibres potser la cosa canvia).

He de començar dient que si no fos perquè el meu amic Llengot ha participat en aquest llibre, no l’hagués llegit. Crec que, especialment en aquest cas, la sinceritat ha d’anar per davant de tot. I com que preveig que la crítica no serà del gust de tothom, diré que els meus gustos no coincideixen –generalment– amb els d’aquells que han participat en la selecció.

L’editorial Cossetània ha tingut a bé de publicar aquest recull d’articles/relats/etc, i crec que se l’ha de felicitar per la iniciativa i la valentia. Els diferents textos que composen el llibre mostren la varietat de la catosfera. Això vol dir que hi trobem diferents escrits que versen sobre una bona quantitat de temes diversos, redactats per gent de procedències geogràfiques, professionals i generacionals de tota mena. N’hi ha de curts, n’hi ha de llargs. N’hi de ficció, n’hi ha de no-ficció. N’hi ha de bons, n’hi ha de dolents. Talment és aquesta cosa anomenada catosfera.

Però ens hem de fixar en la part positiva del recull. Una editorial ha decidit que una part d’allò que tanta gent publica gratuïtament a internet, és digne de fer el salt al paper. No és que el paper sigui més (o menys) digne que el format blog per se (què he de dir jo, que visc literàriament als blogs i no als llibres?), sinó que el paper –el llibre– és, per ara, el suport on se suposa que la literatura té el seu lloc. I el recull ens demostra que, com a mínim, no en té l’exclusiva. És gairebé paradoxal. També, com vaig comentar en una altra crítica, vull remarcar que sobre paper és més fàcil de llegir que en la pantalla, per qüestions d’òptica elemental.

Gràcies al llibre, a més, es poden conèixer blogs molt interessants. En trio quinze, en una reselecció personal, que no vol dir que siguin millors ni pitjors, sinó que són els que més m’han agradat. Són els següents: Amu Daria, Apunts des de dalt del baobab, Aristòcrata i obrer , Assumpta Montellà, Centpeus, Creació filosòfica II, El cuirassat Potemkin, L’escriptori, Escrits, L’habitació grisa, Llum de dona, llunÀtic, La nit de la iguana, Segons literaris, Tot és possible.

Enhorabona a tots els participants.

La vida normal és un recull de set relats (sis relats i una postil·la segons la contraportada) de Màrius Serra. El protagonista-narrador dels sis primers relats és un escriptor (sempre el mateix?) que ens explica el procés d’escriure un relat, pràcticament es podrien considerar meta-relats. D’aquesta manera, se’ns mostren els lligams entre la literatura i la vida normal, d’on “la literatura sempre en prové”.

Al primer relat, Transcripció, el narrador explica com a partir de la transcripció d’un somni, somnis, literatura i vida normal es relacionen. Al segon relat, Incert so, l’escriptor protagonista es troba escrivint una història a partir d’una anècdota que li comenta una amiga. Al tercer, Constricció, veiem com es barreja la literatura potencial amb notícies històriques. I així, anar fent.

Potser pel que he dit fins ara, sembla que aquest llibre hauria d’interessar més a escriptors que a no escriptors. No és el cas, de la mateixa manera que El Hobbit no interessa més als hobbits i nans que a les demés espècies. Personalment, totes les històries m’han enganxat de principi a fi. Segurament per la pròpia història, però també perquè no és carregat ni barroc.

Per acabar unes quantes citacions:

Un paio que escriu tres-centes pàgines en francès sense usar la lletra e no pretén pas que després en les llegim.

Els ritus sempre m’han semblat jocs de nen disfressats amb casulles de teixits superbs i els oracles mers mots encreuats amb la solució a la pàgina del futur.

Llegim per saber que no estem sols. Escrivim per desmentir-ho.

La vida normal és l’única vida possible i la literatura sempre en prové, tot i que al final acabi en una altra banda.

Us el recomano.

La llengua que ens va parir posa al nostre abast una sèrie de resums dels pensaments de varis il·lustres sobre l’estat del català en la seva època. Les elucubracions de Josep Yxart, Joaquim Casas-Carbó, Carles Riba, Josep Armengou, Vicens Vives, Ferran Soldevila, Carles M. Espinalt i Joan Fuster desfilen per aquest llibre que podria ser un bon recull d’una part de la història i prehistòria de la sociolingüística del català.

Per desgràcia, Jordi Solé i Camardons no s’està d’incloure no tan sols aclariments sinó també breus intervencions políticolingüístiques pròpies que desmereixen el treball com a estudi científic i el converteixen en una apologia del pancatalanisme intolerant. Amb el que hi diu s’hi pot estar d’acord o no, aquest no és el problema (de fet, jo hi estic d’acord en bona part), però el que no es pot fer és amagar un discurs polític darrera d’una anàlisi suposadament científica que és el que s’espera d’un llicenciat en filologia.

Pel que fa al títol, ens tornem a trobar davant d’un títol que sembla creat per a vendre. Sembla producte d’un creatiu de màrqueting. Crea una sensació totalment contrària a la que es té quan llegeixes el llibre. Perquè el llibre és seriós i el títol no tant. Fins i tot l’autor creu oportú justificar-lo, ben al final, quan ja no importa. Ell no parla de màrqueting, clar.

Malgrat les meves desavinences, el llibre conté raonaments interessants dels diferents pensadors que analitza. I aquesta és la gran vàlua del llibre. Llibre que, per tot el que he dit, no recomano.

És molt més còmode llegir d’un llibre que d’un monitor d’ordinador. Una de les raons, potser la més important, és que el monitor emet llum i un llibre només la reflecteix, sent menys carregós pels ulls el funcionament òptic dels llibres. Això, juntament amb temes econòmics, fa que hi hagi editorials que es decideixin a transformar blogs en llibres. És el cas de Blocs de ciència de Daniel Closa i Autet. Aquest llibre està basat en els articles publicats a Centpeus on en Daniel Closa signa com a Dan. Una aposta segura però cap sorpresa pels seus lectors habituals.

El llibre –i el blog– és doncs un recull d’articles on s’hi explica de forma comprensible per a qualsevol persona sense grans coneixements científico-tècnics, diferents curiositats relacionades normalment amb la biologia però també amb la física i altres camps de la ciència.

L’estil d’en Closa és planer i directe, el que facilita la comprensió dels fenòmens que descriu i, tanmateix, si li cal utilitzar algun tecnicisme és capaç d’explicar-lo adequadament per a que tothom ho pugui entendre. Acompleix així l’objectiu del llibre que és fer divulgació científica per a tots els públics.

I de què ens parla? Doncs una mica de tot. D’invasors biològics, de la invisibilitat, de colors, de grip, d’orgasmes, de pel·lícules i làsers, del DHMO, del cafè, de Stonehenge i d’un munt de coses més.

Però alguna cosa dolenta li he de trobar, no? És que sinó sembla que em dediqui a fer-li la pilota. Doncs bé, resulta que li agrada molt utilitzar el signe d’admiració (!), massa pel meu gust. Entenc per què ho fa –o això crec–, ja que és una manera d’emfatitzar el que s’està contant, també d’interpel·lar empàticament al lector, però no sempre (com a mínim amb mi) funciona. També, en alguns pocs casos, crec que falla en l’última frase. Exclusivament l’última. Però tot això no és objectiu, només és una sensació que he tingut.

Per tot plegat, no em queda més que recomanar-lo. Un llibre per aprendre. I sorprendre’s.

Camas es un libro bastante corto y con letra muy grande en el que Groucho Marx elucubró sobre el mundo de las camas con su verborrea habitual. La verdad es que no se me ocurre gran cosa que decir de este libro. Quizá que es divertido, si te gustan las películas de los Hermanos Marx, como es mi caso. Aunque debo decir que creo que hace diez años me hubiera hecho más gracia. O si fueran gags esparcidos en una película, tal vez.

Este libro fue publicado originalmente el año 1930, aunque en esta edición se han añadido fotos que se hicieron en el octagésimoquinto aniversario de Groucho.

Está bien, pero no es un gran libro, excepto quizá para los incondicionales de Groucho Marx para los que es indispensable.

Com em va comentar l’Enric del Racó del Llibre de Rubí quan me’l va recomanar, aquest llibre és un divertimento. Es tracta d’un llibre molt més lleuger que no pas els d’en Montalbano i, per tant, és bastant diferent al que ens té acostumats l’Andrea Camilleri.

La pensió Eva és un burdell que serveix de fil per narrar diferents històries situades a la Itàlia de la Segona Guerra Mundial. El protagonista, en Nenè, és un noi que va creixent a mesura que avança el llibre i que voldria entrar a la pensió. Però no pot perquè no té divuit anys. D’altra banda, la narració s’aparta sovint del protagonista per centrar-se en altres personatges i situacions.

És un llibre molt planer i fàcil de llegir. I si en alguna cosa s’assembla als llibres del comissari Montalbano (a part que l’escenari principal és Vigata) és la impecable definició dels personatges, sovint un pèl exagerats.

En definitiva, un llibre per passar l’estona, entretingut i amè.

Paraules d’Opòton el vell és la història del descobriment d’Europa (el Vell Aztlan) per part dels asteques anys abans que Colom hagués sortit en busca de les Índies. Un cop hi arriben, se’ns explica com es sorprenen dels costums, objectes i demés que hi havia a la península Ibèrica del segle XV, comparats amb els costums asteques.

Amb aquest llibre, Premi d’honor de les lletres catalanes 1997 però publicat per primer cop el 1968, en Tísner es va enfrontar a escriure com ho faria algú que no està avesat a escriure. Això ho reflecteix de moltes maneres: un cert desordre d’idees, comentaris intercalats sobre pensaments actuals o frases no del tot correctes però que s’acaben entenent. De fet, el narrador i principal protagonista, dit Opòton, acaba fent-se entrenyable, en part per la seva manera de dir les coses.

Precisament a l’inici del llibre (just després de l’Isagoge o pròleg) aquesta manera de relatar de l’Opòton se m’estava fent un pèl pesada. Fins i tot he tingut els meus dubtes i he pensat de no continuar llegint. Però poc a poc, potser acostumat, potser perquè el personatge se m’ha anat fent familiar, i de ben segur perquè la història esdevenia més interessant a cada pàgina, no l’he pogut deixar estar.

A part de la feina que suposa escriure com ho escriuria una altra persona de característiques completament diferents, també resulta un bon exercici intel·lectual imaginar com hauria sigut l’encontre entre persones dels dos continents si s’hagués dut a terme a l’inrevés.

En resum, Paraules d’Opòton el vell és un llibre interessant en diferents sentits i que mostra que Avel·lí Artís-Gener, Tísner, era un mestre de les paraules, no només pels seus famosos mots encreuats.