lluismarti.cat

Miércoles, 24 de septiembre de 2008
M’aixeco més tard i vaig a voltar. Aquest cop quan surto de l’hostal giro a la dreta i no a l’esquerra com les altres vegades. Camino una bona estona fins que arribo a una espècie de forn de pa on fan entrepans. En compro un de xoriço i cerco un lloc on seure tranquil·lament, prop de la catedral.

M’assec a la Puerta de Jerez (segons la consulta al mapa que faré després, quan escrigui això) a menjar-me l’entrepà de xoriço. Quan acabo encenc una cigarreta. Se m’acosta un home, probablement gitano. Duu una caixa d’enllustrar sabates. Em demana una cigarreta. Li dono. Em diu que si vol que m’enllustri les sabates. Li dic que no, que gràcies. Insisteix. Insisteixo en la meva negació. Insisteix igualment. Cedeixo. Per què, si no els queda gaire temps de vida? No ho sé però cedeixo. M’enllustra una sabata mentre em dóna conversa. Després l’altra. Començo a pensar que hauria d’haver convingut el preu per avançat, però no vull semblar el típic(sic) català agarrao. Quan està amb la segona sabata em diu que em posarà un reforç a la part del darrera perquè està molt desgastada. Treu una mitja lluna metàl·lica i la col·loca a la sabata amb uns claus i un martell. Després torna a la primera sabata. Ya ’stá. ¿Cuánto es? Ventinueve y medio. ¿Cómo dice? Ventinueve y medio. Collons, penso, l’enllustrada més cara de la meva vida. Però de cop y volta no vull veure més aquest home. De fet, mai no l’havia volgut veure. La culpa és meva per no haver preguntat el preu primer. Li pago. Ventinueve y medio cada una. ¿Qué? Son do’ reparasione’, ventinueve y medio cada una. No llevo tanto dinero. Pue’ va’ al ca’ero y lo saca’. Pero eso son unos zapatos nuevos; si quiere le doy un poco más pero al cajero no voy. De acuerdo. Penso que per fi fem un tracte, però no puc evitar adonar-me que estic sent estafat un parell d’euros més quan li dono un parell d’euros més. Se’n va. M’aixeco i marxo.

M’han estafat. Cagum la puta. Que al final hagi estat una especie de 2×1 no em consola. Decideixo tornar a l’hostal perquè em queden pocs diners a sobre i allà en tinc més. Però obnubilat, estafat, impotent, camino sense rumb fix. No vull tornar pel camí curt perquè és per on ell ha anat. Llavors m’adono que les flamants proteccions metàl·liques que duc als talons de les sabates fan un clinc sord en tocar a terra. Clinc, clinc, clinc, clinc. Mireu, allà va un que l’han timat. Clinc, clinc. Cada clinc em recorda que sóc estúpid. Cap tipus de terra silencia els clincs, ni les pedres, ni les rajoles, ni l’asfalt. Segur que si levités també sentiria les passes. Clinc, clinc; avanço dues passes més. Vull arribar ja a l’hostal, em vull treure els dos ferregots de merda que m’assenyalen amb insistència, talment un so escarlata, com a imbècil. L’imbècil del clinc-clinc.

Aixeco el cap i veig que sóc als Jardines del Alcázar. Una munió de turistes estrangers amenacen en barrar-me el pas des de la dreta. Accelero. Avanço a clinc-clinc ràpid, giro a l’esquerra. Em fico per un carrer estret que després gira lleugerament a l’esquerra. Ara una mica a la dreta. Merda. Una tropa de guiris segueix en processó a un tio que toca la guitarra i canta Borriquito com tú, tururú! que no sabe’ ni la u. Que m’ha vist arribar? Tururú! Que se sent el clinc-clinc tot i tenir quinze metres de turistes xiuxiuejants pel mig? Avancem molt poc a poc. Pel que sembla el cantaire està fent un popurrí (o mega-mix) i salta a la Macarena. Dale alegría a tu cuerpo Macarena i tot això. Alegria, alegria, penso. Acaba i alguns dels guiris aplaudeixen. Els driblo per la dreta i continuo la meva travessa. Com que ja he passejat bastant per aquest barri, tot i passar per carrers desconeguts no perdo l’orientació. Com és que no em fa mal el peu? Serà gràcies als talons de terminator que m’acaben d’instal·lar? Clinc-clinc. Ja sóc a prop de l’hostal. Se m’acut que potser estan fent l’habitació en aquests moments i que, a més, qui hi hagi a recepció potser s’adona que faig clinc-clinc. Decideixo caminar una mica més, donant una volta, passant per davant de l’església de San Isidoro. Pararé a algun lloc tranquil (és a dir, on no hi hagi ningú) i m’intentaré treure el nou dispositiu dels collons talons. Però no trobo cap lloc tranquil i enfilo cap a l’hostal.

Clinc-clinc, la clau de l’habitació número cinc. Pujo gairebé de puntetes. Sec al llit i sense cap esforç allibero les meves estimades sabates de les ferradures. Llenço els claus i penso en la clavada que m’ha fotut aquell tio. Em quedo observant, sorprès, que les sabates estan ben netes. Enllustrades. Començo amb l’autoengany. Aquest home deu tenir una familia i etcètera. Engego l’ordinador i transcric el que ha passat tal com ha passat. Em sento millor. Estúpid, però millor. M’incorporo. Em torna a fer mal el peu.

M’estic a l’habitació. No tinc cap ganes de sortir. A quarts de dues truco a la MarieCurie per pensar què farem per dinar. Em penja sense contestar. No deu poder parlar. Al cap d’un quart d’hora em truca ella. Estaven donant uns premis del congrés com a cloenda i no podia agafar el telèfon. Em pregunta com m’ha anat el dia. Bé, m’he llevat, he sortit a donar una volta, m’han estafat i he tornat cap a l’hostal una estona. Com que t’han estafat? Li explico. Compren com em sento perquè a tothom és una víctima potencial. Em recorda el que podríem anomenar el cas del sac de dormir. Vindrà i anirem a buscar un lloc per dinar.

Al cap d’una estona arriba i sortim a buscar un restaurant. Ens endinsem pels carrers per on ja he passat moltes vegades i amb un ruta lleugerament diferent a qualsevol d’elles arribem a la cruïlla on vam fer un mos ahir al vespre. Seiem al restaurant del davant de la freiduría i demanem unes patates amb alioli (que no és el mateix que all-i-oli) i uns chipirones fregits. A mig dinar la MarieCurie amb diu: és aquest? No sé de què em parla. Em giro i hi havia un gitano que intentava enllustrar sabates. No, no l’és. S’acosta perillosament a la nostra taula. La’ de usté que tal?, m’interpel·la. Las mías bien, gracias; li ensenyo. Intento semblar orgullós de la bondat del meu llustre. Psss, pasaaaable, m’etziba. Passable?! La mare que et va! Per sort, no insisteix.

Després de dinar comencem a passejar amunt i avall. També aprofitem per fer unes compres. Entre d’altres coses, em compro unes sabates semiesportives. El més interessant és que no es poden enllustrar. No es poden enllustrar. No es poden. No. N. O.

Mentre caminem aprofitem per fer fotos. Fa calor i entrem a un bar a fer una coca-cola. Després fem una mica més de passeig i tornem a l’hostal on em poso les sabates noves, que no cal enllustrar perquè són noves i, a més, no es pot.

Martes, 23 de septiembre de 2008
Avui, toca anar a la Facultat d’informàtica de la Universidad de Sevilla, que es on es fan i es desfan les xerrades i presentacions de la Reunión. I si entro a alguna classe, ara que ja sóc enginyer? Em faria gràcia. Torno a pensar en fer-me passar pel que no sóc. Podria ser un estudiant de quart (o de novè) que acaba d’arribar a Sevilla amb una beca Sócrates. Segurament m’acabarien anomenant el catalán. O el cojo, perquè el peu dret amb fot molt de mal. No em fa mal. Me’n fot. I no se me’n fot. Fins i tot hi ha moments que el dolor és tal que la o de fot es duplica per desesperació geminada. Foot. El peu em fot mal. Crec que la idea ha quedat prou clara però hi hauré de tornar més tard. Segur.

El motiu de la meva presència a la Reunión, en aquest cas, no té res molt gran pràcticament relació amb el menjar. Només vull Internet de franc. Gratis, que diuen en alemany. I, ja que hi sóc, m’hi quedaré a dinar amb la invitació de la nostra amiga austríaca (col·lega de la MarieCurie) que, com que marxa demà, aprofita part del matí per a visitar Sevilla. Em connecto a Internet en una de les sales d’entrada, on hi ha la secretaria d’estudiants. Allà fins i tot hi ha qui em pregunta com va això de connectar-se. L’ajudo. Segueixo amb el meu primer paper de científic. Fins i tot, doctor. Em torno a plantejar la possibilitat de fer-me passar per estudiant i entrar en una aula. No em fa res rebaixar-m’hi, tot i que ara (ja ens entenem) sigui doctor. Però finalment m’adono que les classes encara no han començat. El meu gos en un pos.

Com que m’hi estic molt de temps, a part de consultar el mail i el camps virtual de la UOC, aprofito per començar a escriure el relat sobre l’estada a Sevilla. Es dirà Sevilla Connection, per variar. El penjaré en un blog que es diu Viena Connection. Us ho he dit que tenim un blog? No? Doncs, sí. Es diu Viena Connection. Sí, amb dues enes. L’adreça és http://vienaconnection.blogspot.com. És molt i molt bo. Entreu-hi. Entreu-hi.

Després de dinar, fent una passejadeta, el peu em fooooot una fibladaaaa que em deixa clavat com un sant Crist però sense creu (i sense ser fill de Déu, ni tenir 33 anys, ni de fet res que em faci semblar un sant Crist excepte, potser, el cabell llarg i la barba. Tanmateix això de sant, no s’adiu a mi. Deixe’m-ho en que em deixa clavat com un clau. Sempre i quan el clau s’hagi utilitzat degudament i sigui capaç de cridar collons. En cas contrari, com és el cas, hauria de canviar la frase).

Després de dinar, fent una passejadeta, el peu em fooooot una fibladaaaa que em deixa immòbil com un jo que no es mou. Ni més, ni menys. Com deia el torero, ho dic jo ara. En dos palabras: co llons. Tornem a la Facultat, fem una última ullada a l’Internet no fos que demà no en quedi. La MarieCurie torna a la seva feina de científica i jo marxo, en principi, a la cerca de l’autobús 34 que em tornarà al centre.

Però veig com l’autobús s’allunya de mi i decideixo anar caminant, perquè quan més camino, menys mal em fa el peu.

Com que se m’està acabant el llibre que estic llegint, passo per l’Fnac. Arribo a l’última planta. La dels llibres. Els posen als llocs més allunyats perquè, evidentment, els ipods i la resta de l’electrònica de consum no té sortida, i l’única manera que la gent en compri és que hi passi per davant molts cops i els entri el cuquet. Si posessin els llibres just a l’entrada no vendrien ni un puto ipod perquè la gent es deixaria els quartos en carretades de llibres. Posant-los lluny, el mercat es troba més repartit i Apple, Sony i companyia no van a la bancarrota per culpa dels escriptors.

M’acosto a la secció de llibres de fantasia, com si en comprés gaires. Com li comentava al Jaume fa unes setmanes, escric fantasia però pràcticament no en llegeixo. Em dirigeixo a autors en llengua espanyola. Em crida l’atenció La verdad sobre el caso Savolta d’Eduardo Mendoza. L’agafo. Dono una volta per la resta de la planta i torno pràcticament on he agafat el llibre que duc a les mans. Llavors em trobo uns quants llibres de dos autors que no he llegit i que fa un temps que en tinc ganes: Enrique Vila-Matas i Roberto Bolaño. Del primer n’agafo Historia abreviada de la literatura portátil. Del segon, El gaucho insufrible. Amb aquests tres llibres, torno a l’hostal a descansar el peu i a acabar Mon oncle, de Màrius Serra.

Sortim a donar una volta abans d’anar a la visita a Los Alcáceres per a la que no tinc invitació. No la demanaran, diem. No han demanat res fins ara. Parem a la cantonada de Cano y Cueto amb Puerta de la Carne, just al final de Santa María la Blanca. Seiem davant d’una freiduría per picar alguna cosa. Croquetas i chipirones. Bo i bastant barat. Després ens dirigim a Los Alcáceres.

Demanen la invitació. Sóc un gall dindi inductivista popperià el dia de Nadal. Inducció. Refia-te’n, de la inducció. La dona de l’entrada diu que ha de consultar si em deixen entrar sense invitació, ells no ho poden (no volen) decidir. L’organització diu que sí. Gràcies GERMN. Moltes gràcies. Entrem. La guia és una dona que deu rondar els cinquanta anys, baixeta i mig graciosa, amb un accent andalús bastant lleuger. Va per feina. Meravellats, observem les diferents mostres d’arquitectura i decoració que es succeeixen en els diferents alcàssers adossats. Les parets, els sostres, els gravats, les inscripcions, els dibuixos d’aire geomètric. Enorme i formós. Torno a donar gràcies a l’organització per deixar-me fer la visita.

Al final de la visita ens reben els cambrers i cambreres amb safates que sostenen copes amb cervesa. Bebem i piquem. Després anem a la discoteca / bar musical que ja vam visitar dilluns, Al alba. La música avui és més hip-hopera i encara m’agrada menys. Però m’adono que, tot i que sempre dic que el que no m’agrada de les discoteques és la música, el que més em molesta són els copets que dóna la gent per passar d’una banda a l’altra. La música no ajuda i la cervesa no és suficient per a aguantar-ho. Al cap d’una estona marxo sol cap a l’hostal. De camí uns nois em pregunten, premonitòriament, per la Puerta de Jerez. Lo siento no soy de aquí. Finalment arribo a l’hostal i me’n vaig de cap al llit.

Lunes, 22 de septiembre de 2008
M’aixeco d’hora tot i estar de vacances. A tres quarts de 9. Em dutxo, bec un glop d’aigua i surto de l’hostal. Em dirigeixo cap a la Catedral per veure si trobo una oficina de turisme on poder aconseguir un mapa. No la trobo i decideixo perdre’m pels laberíntics carrers sevillans. Ho aconsegueixo. Començo a seguir carrerons cada cop més estrets, sense importar-me gens ni mica on em portaran. Les avarques trepitgen els empedrats. Cada cantonada que veig m’incita subliminarment a girar-la i girant-la descobreixo sense pausa un nou paratge minúscul i preciós. Els colors escollits. Les pedres, les rajoles. La llum. Només els turistes –com jo– som sobrers. Tanmateix necessaris.

Tot d’un plegat, em sento tornant a la catedral, sempre per camins aleatoris. Just al costat d’aquest edifici construït sobre la mesquita del que només en resta la Giralda, hi veig l’oficina de turisme. M’acabo un donut abans d’entrar-hi. Espero que unes dones de València facin ús del seu torn. Demano un mapa de la ciutat. La noia, amable, n’obre un i m’explica quin és el centre històric del que ja n’he caminat la meitat. Em pregunta d’on sóc. De Rubí? De Viena? De Barcelona, cedeixo. Muchas gracias. A usted.

Sec un moment en unes escales properes per a estudiar el mapa. Potser que vagi a Triana. Començo a caminar cap al pont d’Isabel II i pel camí topo amb la plaça de toros de La Maestranza, un edifici preciós on s’acostuma a aplaudir el maltractament, la tortura i la indigna mort d’un animal que participa involuntàriament en un joc preparat per a que el perdi. La ruleta russa dels toros, quan ja s’han intentant cinc trets. Deixo enrere l’escenari de sang i mocadors blancs, d’orelles i cues usurpades als perdedors (excepte en cas que –improbablement– el perdedor sigui humà o assimilat) i continuo el meu camí fins al pont que em permetrà salvar el Guadalquivir i arribar a Triana.

Començo a donar voltes pel barri i no trobo res interessant, així que torno. Hores més tard descobriré que no he arribat a Triana.

Ja a la tarda, sortim a donar un volt, fent temps per anar a un acte de la Reunión que deu ser molt interessant i que inclou begudes i menges. Decidim que tenim temps per perdre’ns pel laberint. Ens perdem i ho fem per carrers diferents als que he trobat tot perdent-me aquest matí. Comença a ploure i decidim seure a un bar a prendre alguna cosa. Quan sembla que se’ns fa tard, marxem. A mi em fan mal les sabates. Feia temps que no em posava les avarques i em rasquen als costats interiors dels dos peus. A més, probablement gràcies a la caminada del matí, de tant en tant sento una fiblada que sembla la fi de la consistència òssia del meu peu dret. El terra moll (encara plou) sovint fa que rellisqui i estigui a punt de fotre’m de lloros. Col·locant bé el peu dret (és a dir, malament) aconsegueixo que el dolor no sigui important i, amb molta concentració, no rellisco fatalment. Arribem a la parada d’autobús.

L’autobús ens duu just davant del lloc on es celebra l’esdeveniment. S’hi veu una gentada de la parada ençà. Hi anem. Aquest cop no congeniem amb ningú, però tampoc em fan fora per no tenir badge i, de fet, no tenir res. Em sento com en una festa a la que no hi estic convidat. Clar.

Domingo, 23 de septiembre de 2008
Arribem a l’aeroport de Sevilla per la banda dels avions. Recollim les maletes. Sortim al carrer i la xafogor ens envaeix. Agafem un taxi. A l’interior, una petita samarreta del Sevilla FC penja davant del seient de l’acompanyant. Al voltant del canvi de marxes un bon grapat de paquets de mocadors de papers tapen els llibres, com si el conductor intentés ocultar la seva fal·lera lectora, no sé si mal vista entre el gremi taxista. Albiro un llom que –dedueixo– és d’un llibre d’Allende. Un altre és la Santa Biblia. El taxista fa volar el cotxe, pràcticament, per l’Avenida Kansas City (ciutat agermanada amb Sevilla). Això em fa recordar un acudit molt dolent que no caldria que expliqués. Feia així: En què s’assemblen els Estats Units i una cadira? En què? Doncs que als Estats Units hi ha Kansas City i la cadira és per si t’hi canses. Això enllaça clarament amb allò de quién fue a Sevilla perdió su silla. Tot té una explicació, encara que sigui trilingüe i patillera.

Ens deixa a prop de l’hostal. Diu que no ens hi pot deixar més a prop perquè hi ha unes obres, però quan arribem a l’entrada bé que hi passen cotxes per davant. L’habitació de l’hostal és la 5. Duu per títol Amor. Per això no entenem que hi hagi dos llits monousuari separats.

L’hostal es troba ben bé al centre de Sevilla, a dos minuts de la Giralda. Donem una petita volta i prenem una cervesa a un pub irlandès. Després, ens acostem a la benvinguda de la IV Reunión Bienal del GERMN - I Reunión Ibérica de RMN que es celebra a l’antiga Fábrica de Tabacos, ara edifici de la Universitat de Sevilla. Jo no tinc badge. Esperem que no li importi a ningú.

En una mena de claustre serveixen begudes a un costat i altres cambrers donen voltes oferint menjar en safata. Rodejat de cervells, que molts d’ells es coneixen físicament només gràcies a reunions i congressos, vaig menjant i escoltant converses. La majoria en espanyol, d’altres en català o en anglès. A la segona cervesa ens trobem parlant en espanyol amb un grup de gent. Creuen que jo també sóc científic tan sols perquè no ho he desementit ni directa ni indirectament. Fins que em pregunten: tú también estás en Viena? Respon que sí. Encara no he mentit, però en tinc ganes. Sóc capaç de fer-me passar per científic? Quanta estona puc mantenir aquest paper? En qüestió de milisegons processo la informació que ha recollit la meva orella fa no gaire. También estàs en la Universidad de Viena? Sí. Trabajo en el grupo de Cristalografia (on treballa la MarieCurie n’hi ha un grup) con Jana Schneider (nom inventat) y estamos estudiando métodos complemantarios de cristalografia óptica y RMN para la mejora de la expresión de proteínas vegetales. Podria haver dit això últim. Però… Bueno, no. No m’atreveixo a mentir i dic que he vingut d’acompanyant.

Durant la nit em sento temptat vàries vegades de fer-me passar per algú que no sóc però finalment em tallo. Després del pica-pica anem al bar musical Al Alba on hi posen música espanyola meridional.

Això de l’11 de setembre català té la seva gràcia. És com aquell acudit de l’Eugenio.

-A mi m’agrada jugar al poker i perdre.
-I guanyar?
-Guanyar seria l’hòstia!

Sí, l’11 de setembre es celebra una derrota. Perquè de victòries no n’hi ha. De fet per a Àustria també va ser una derrota, doncs l’enfrontament real i reial era Felip (francès) vs Carles (austríac). Cal recordar també que els anglesos van recolzar Carles fins que van veure que perdrien i llavors van passar de tot i Carles es va menjar la derrota amb fish & chips. Però Àustria, intel·ligentment, no es vanagloria de les seves derrotes i per tant aquí no és festiu.

D’altra banda, jo tinc el calendari de Sabadell i a Sabadell avui és festa. Per això he aprofitat per sortir a voltar càmera en mà a la cerca de bufandes de Gryffindor senyeres penjades de finestres. El més semblant que he trobat, ni que sigui pels colors, han estat els cartells de DHL.

Evidentment, el Casal Català de Viena celebra la Diada el dia 12 i no pas l’11 (enguany Sant Jordi el van celebrar el 25 d’abril). Segur que té una explicació.

De totes maneres, visca Catalunya, visca Rubí i visca la mare que em va parir.

I visca Viena, clar. I, ja posats, París.

Fem el check out i deixem les coses en una habitació. Sortim a esmorzar a la Hauptbannhof. Donut amb ametlles i sucre. Després agafem el metro cap a Rotkreuzplatz per seguir a peu cap al Nymphenburg pel costat d’un canal artificial. Arribem al palau i passem als jardins, que són més barats.

El Nymphenburg

Com sempre, són enormes, amb una part “feta expressament” i una altra “bosc feréstec”. A més, hi ha diverses casetes. Per exemple, trobem el Badenburg i després l’Amalienburg, que és una caseta rococó. Quan en sortim passem per un pont on sentim: “Has vist, Jordi? Aquests tenen el coll blanc, oi que són macos?”. Aquests són més de Barcelona que jo. Clar, jo no sóc de Barcelona.

Des dels jardins del Nymphenburg

Passegem una hora o una mica més pels volts del Nymphenburg i decidim que és una bona hora per dinar. Ens dirigim a la zona del Ruffini, el restaurant on vam sopar dissabte, perquè vam veure que hi havia altres restaurants que podien estar bé. I després de descartar uns trenta mil restaurants italians ens decidim per un tal Padis, que té aire a pijillo. Això normalment em tiraria enrere però, de tant en tant, està bé variar una mica.

Demano un ?i? Yogurtl que consisteix en carn de be, tomàquet, albergínia i pebrot sobre un mantell de salsa de iogur sobre un llit de pa torrat i tot plegat al forn. He de dir dues coses. La primera, que està molt bo. La segona, que estic esperant en candeletes per escriure això que estic escrivint només per escriure la lletra ?.

Tornem a l’hotel, esperem una estona i anem a la Hbf. Allà, mentre esperem el tren, veiem que torna a caure porexpan. Cony! Fot fred.

(Per cert, això del München Connection ha quedat massa llarg).

Diumenge, 23 de març de 2008
Hauptbahnhof, entrepans, esmorzar. I de passada comprem uns entrepans per dinar més tard, doncs hem decidit que dinarem a l’Englischer Garten, on hi arribarem després de creuar per enèsima vegada l’Altstadt.

L’Englischer Garten és una gran extensió de terreny de bosc domesticat com podria ser-ho el Prater vienès, però no tant bonic. I dic això ara que ningú de Munic em sent, ja que a la guia hi diu que aquí no se’ls pot dir que un altre lloc és millor, que s’enfaden. Em sembla un avís bastant inútil: a poca gent li agrada que vinguin de fora per dir-li que fora és millor. D’altra banda, tots hauríem de ser capaços de fer una mica d’autocrítica i reconèixer que casa nostra no té perquè ser estrictament la millor. Però el que no em queda clar és si a Munic això es deu a la incapacitat de fer autocrítica o a un sentiment d’inferioritat. O potser no és un problema de Munic sinó de l’escriptor de la guia, Karl Forster. La guia és de la serie Marco Polo.

El problema de les comparacions, de totes maneres, és que la gent no les enten d’una manera lògica, sinó més aviat visceral. Així, hi ha gent que podria pensar que en la primera frase del paràgraf anterior estava dient que l’Englischer Garten no és bonic. Però no és aquest el cas, doncs és molt bonic. Però no tant com el Prater. Per posar un exemple: si al Prater el valoréssim amb un 9, l’Englischer Garten el podríem valorar amb un 8. I que consti que es un exemple, que en realitat no estic valorant cap dels dos llocs. Tot plegat demostra que és molt difícil no ofendre a ningú que tingui ganes d’ofendre’s per qualsevol tonteria. A tots els que s’ofenen ràpidament per una mala interpretació de les paraules els hi diré: casa vostra és una puta merda i així us la mengeu amb patates. Als que senten el que se’ls diu, en canvi, no els hi diré.

Caminant per l’Englischer Garten ens trobem darrera d’un parell de families que caminen juntes. Les criatures van buscant ous de pasqua pertot, que probablement van ser amagats pels pares o mares el dia abans. Cada cop que troben un ou o una xocolatina en forma de conill o el que sigui, les criatures s’esveren encara més. El que no veig és la relació entre la setmana santa i uns maleïts ous de xocolata. Bé, l’única relació que veig és que alguns dels ous són Kinder Sorpresa i que la resurrecció de Jesús va sorprendre a molta gent; però no em convenç.

Quan arribem a la Chinese Turm, que com indica el seu nom és una torre d’estil xinès, que es troba al mig del parc, comença a caure porexpan. Fem com si res i seguim el nostre camí. Poc després deixa de pseudonevar. Conforme avancem el parc va convertint-se en un bosc i ens anem trobant menys gent. Tot i el fred, seiem en un banc i comencem a dinar. Torna a caure porexpan, que caurà fins just quan acabem de dinar; moment en el que decidim que anem al Museu del Rock, a la Olympiaturm de l’Olympiapark.

Chinese Turm al Englischer Garten

A la guia hi diu que el Rockmuseum és gratuït. Però quan arribem a l’Olympiaturm resulta que està inclosa en la visita a la resta de l’Olympiaturm i aquesta val 4,50 euros i hi ha una cua llarguíssima (la guia és de la serie Marco Polo.). O sigui que decidim passar del museu i pugem un turonet que ens oferirà una bonica vista del parc i de la ciutat. Quan tornem a la torre, la cua encara és encara més llarga. O sigui que tornem cap a l’hotel.

Olympiaturm

Després de descansar una estona, berenem i anem a donar una volta. Pujem Goethestraße i anem seguint carrers fins que arribem a l’Alter Südfriedhof, un cementiri molt antic. Després passem el riu Isar i anem a parar a un barri que al mapa se’n diu Au. Doncs, au, el veiem fent un volt. Però no té gran cosa a destacar, és un barri residencial i prou.

Fa fred i tenim gana, o sigui que tornem en direcció a l’hotel a l’hora que busquem un lloc per sopar. Ens decidim per un Pizza Hut, que de fet és un restaurant, a vesar de gent i amb carta, no pas com els que estem acostumats de pizza per emportar.

A la taula del costat hi seu un trio de sudamericans que li pregunten a la cambrera si parla espanyol. La cambrera no parla espanyol. Mengen poc, marxen i dues parelles d’holandesos (o això deduïm) ocupen el seu lloc. No triguem a sentir que la cambrera els contesta que parla una mica d’anglès. Com pot ser que tothom vaig pel món pensant que parlaran el seu idioma?

Un cop sopats tornem a l’hotel, que és aquí a la vora. Veiem King Kong de Peter Jackson en alemany. Massa diàleg no té.

Dissabte, 22 de març de 2008
Com serà tradició, anem a Hauptbahnhof on trio una Briebaguette que menjaré mentre caminem de camí al centre. Pel carrer hi ha molta molta gent, molts d’ells seguidors del Bayer de Munic que juga contra el Bayer Leverkusen, derbi bavarès. Efectivament aquí les bufandes les duen posades pel fred que fa, no pas per a agafar-les amb la mà ben amunt i fer-les girar. Passem pel Viktualienmark, a Marienplatz, un mercat tradicional amb les seves paradetes de fungibles per a humans. És a dir, de menjar.

Des d’allí, anem a la botiga de música on vam veure la guitarra i la cítara, tot esperant que no facin pont. Ens costa una mica trobar-la, fins al punt que ens preguntem si no és una d’aquelles botigues que ahir no hi eren i que sempre hi han sigut i que, de cop i volta, no hi han sigut mai; com les que comenta en Terry Pratchett als seus llibres com Soul Music. Precisament els protagonistes d’aquell llibre hi compren instruments musicals, entre ells una guitarra. Finalment trobem la botiga i comprem la guitarra de dotze cordes i la cítara. La guitarra no es pot tocar perquè el màstil està mig centímetre desencaixat; la cítara, en canvi, no es pot tocar perquè no en sabem.

Amb els instruments a la mà (la guitarra és dins d’una bosa de plàstic translúcida i l’agafo pel màstil, la cítara va dins del seu propí maletí que la MarieCurie porta agafat per la nansa) tornem a l’hotel mirant d’escollir carrers poc transitats. Deixem els instruments a l’habitació i anem cap al metro.

Fem cap a l’Olympiapark, seu principal dels tristment famosos jocs olímpics de l’any 1972. Just sortir de l’estació ens trobem amb el museu de la BMW mentre que a la dreta i cap al fons hi guipem les diferents instal·lacions esportives amb les teulades característiques. L’Olympiapark és una zona amb petits turons on hi destaquen una torre de comunicacions d’estil pirulí, un altre recinte que sembla fer les funcions de Palau Sant Jordi, una piscina coberta climatitzada i l’emblemàtic estadi olímpic on fins el 2005 hi jugaven el Bayer de Munic i el TSV 1860 Munic.

L’Olympiapark

El parc no només és un lloc on s’hi produeixen espectacles esportius o musicals, també disposa de molt d’espai on la gent pot passejar, anar en bicicleta o seure a la vora d’un canal que hi ha. Donant voltes ens preguntem si valdria la pena fer una visita a l’estadi, però la necessitat natural coneguda com a gana ens fa pensar que no estaria pas malament fer un mos abans de continuar la visita. Així que decidim anar a l’Olympia Einkaufzentrum, un centre comercial que no hauria de trobar-se massa lluny.

Arribem, doncs, a una carretera que ens ve a dir que el parc s’ha acabat, després d’haver seguit una indicació que deia on és la parada de metro de l’Einkaufzentrum. Ara, com que no l’hem trobat potser seria millor dir que no era una indicació, potser era un suggeriment: la parada potser és cap allà. Un suggeriment equivocat. I ara no sabem cap on anar. No estem perduts però no sabem anar des d’on som a on volem anar. I, el més important, la guia de Munic conté un mapa. Però mentre mirem el mapa, un home que just anava a pujar al seu cotxe ens pregunta amablement si necessitem ajuda. No moltes gràcies, li contestem perquè, tot i no saber com anar a on volem anar, tenim un mapa. A més, som completament capaços d’equivocar-nos sense ajuda de ningú. En conseqüència, comencem a caminar carretera amunt fins que ens trobem amb una estació de metro que és la següent de la que, en teoria, era la nostra meta. Per tant, agafem el metro i arribem al centre comercial.

El problema dels centres comercials del món sencer és que són centres comercials. A priori sembla un avantatge, però la gent fa la resta. Hi ha molta gent que s’atura de cop, o bé que camina endavant però amb el cap mirant a qualsevol lloc excepte endavant, com una nena de l’exorcista a la que se li han travat un parell de vèrtebres abans d’acabar el moviment de rotació; i, evidentment, qualsevol altre ésser que s’interposi en el seu camí serà considerat l’imbècil. La qual cosa demostra que, al món real, un diccionari no és més que un recull de significats teòrics i que, en cas dels insults, mai s’aplicaran a un mateix encara que siguin perfectament adients.

En el cas que ens ocupa hi hem d’afegir una calor malaltissa, un ambient carregat que, afegit al malestar produït per massa hores sense menjar i massa estona caminant, impedeix pensar amb un mínim de lògica. O sigui, que mengem qualsevol cosa i marxem. Com a possible dada d’interès cal dir el següent: turista, a l’Olympia Einkaufzentrum de Munic no se t’hi ha perdut res.

La tornada cap a l’Olympiapark és molt més ràpida i, en conseqüència, queda demostrat que el camí que hem agafat abans no era l’idoni, tot i que aquella carretera tenia el seu què. Quin què, no ho sabem pas, però per a la nostra autoestima, orgull o el que sigui, ens agrada pensar que en tenia un per petit, amagat o invisible que fos.

Decidim entrar a l’estadi olímpic. La conversa garrepa és més o menys així:
I: Uf, a veure ara quan ens clavaran per donar una volta per l’estadi!
MC: Quan estàs disposat a pagar?
I: Dos euros per persona i encara gràcies. I tu?
MC: Quatre.

Com que costa dos euros, entrem. Fem fotos. Voltegem l’estadi i quan acabem de passar per darrera de la zona de periodistes un home ens pregunta quanta gent hi cap tot proposant cinquanta mil com a un possible número de referència. Com que molta no deu una resposta que el satisfaci, en tant que quantitat indeterminada, i com que estem entorpint el pas d’altra gent i seria incòmode mirar-ho a la guia li diem que sí, que al voltant d’uns cinquanta mil probablement tirant cap amunt. Quan acabem de donar la volta, seiem a la grada i veiem que a la guia hi diu setanta mil. Molta.

L’Olympiastadium

Després sortim i anem cap al metro on pugem a un comboi del que n’eixim a München Freiheit. Llavors caminem fins a la Universitat i després fins a la Neue Pinakothec. Ens aturem aquí no pas per veure cap pintura sinó perquè hi ha una cafeteria i volem berenar. No gaire després de sortir d’aquesta cafeteria ens trobem amb un cafè-bar de nom Celona: Cafè Bar Celona. Només pel nom, no hi hauríem entrat ni que ens hi anés la vida.

Cafè BarCelona. A Munic també hi ha gent que tot el que
tenen de sentit de l’humor els manca de sentit del ridícul.

De camí a l’hotel, tornem a no perdre’ns però sí a no saber com arribar a la destinació desitjada. I un altre cop, un home que passa pel costat ens pregunta si necessitem ajuda. Doncs, miri, sí. I arribem a l’hotel.

Allà hi descansem una estona mentre veiem un programa de recopilació de moments estúpids de la tele extrets de programes similars al Diario de Patricia. Quan no podem més, sortim a sopar.

Al metro començo a mirar un panell enorme on hi apareixen totes les línies que hi ha a Munic, tant de metro com de l’equivalent a rodalies. Em fixo que a la línia S2 hi ha una estació que em fa riure. Es diu Riem. I la mateixa línia hi ha una altra estació que només li farà gràcia als informàtics: Grub.

El restaurant al que anem es diu Ruffini, recomanat per la guia però mal indicat. És al carrer Ruffini, per si hi voleu anar, però tampoc cal que hi aneu.

Per cert, Bayer Munic 2 - Bayer Leverkusen 1.

Divendres, 21 de març de 2008
Com que l’esmorzar a l’hotel costa 8 euros, decidim anar a la Hauptbahnhof a treure el ventre de pena. Allà degusto un Bratwurst i un Currywurst. Després sortim a voltar per l’Altstadt sota la pluja incessant.

Façana de la Frauenkirche

El primer element arquitectònic important amb el que ens trobem (de fet, el buscàvem) és la Frauenkirche, i el seu nom complet seria Domkirche zu Unserer Lieben Frau (Església-Catedral de Nostra Senyora). Es tracta d’un edifici gòtic del segle XV enorme. Després ens dirigim cap a la Neues Rathaus (Ajuntament Nou), un altre edifici enorme, aquest cop neogòtic de finals del segle XIX i principis dels XX que va ser dissenyat per l’arquitecte austríac Georg von Hauberrisser. Ens sorprèn que pràcticament tots els baixos de l’edifici estiguin ocupats per botigues.

L’ajuntament (Rathaus) de Munic

Decidim continuar cap al riu Isar. Pel camí topem amb una botiga d’instruments musicals i ens aturem davant d’un aparador d’instruments de segona mà que, segons un cartell, no estan en condicions de ser tocats. Jo em fixo especialment en una guitarra acústica de dotze cordes relativament antiga, la MarieCurie en una cítara probablement molt més antiga. Són uns bonics elements decoratius no especialment cars… Però avui, Divendres Sant, és tancat.

Prosseguim caminant per trobar el riu i ens trobem amb una bicicleta molt interessant. És una bicicleta de passeig pintada a bandes vermelles i blaves en alguns llocs i a bandes vermelles i grogues en els altres.

Bicicleta que porta records

Seguim cap al riu i després caminem per la seva vora fins a arribar al següent pont. El creuem i donem la volta al senat de Baviera. O sigui de Bayer, recordo ara que em ve una mica de mal de cap. Ho sento, però havia de fer la broma.

Tornem cap a l’Altstadt i passem per davant de la Residenz. Entrem a un Starbucks a prendre una xocolata que ens faci entrar en calor, després de passejar pràcticament tot el matí sota la pluja i el fred. Després, anem a dinar.

Dinem a l’Schrannenhalle. És un pavelló bastant gran amb diferents restaurants que té la peculiaritat (com a mínim jo no hi estic acostumat) que seguis on seguis pots demanar plats del restaurant que vulguis. Per exemple jo agafo l’Alaska Menü (sushi i maki) d’un asiàtic i la MarieCurie chili con carne d’un mexicà. També hi ha un indi, una pizzeria, un de pasta, un d’amanides i un de cuina bàvara. A baix és una discoteca, però justa ara no.

Després de dinar tornem a donar una volta pel centre, passant per la Residenz, l’Odeonplatz i passejant pel Hofgarten. I tornem a l’hotel a descansar una mica.

L’Odeonplatz

Quan donem per acabat el temps de descans, passem per la Hauptbahnhof on bereno un Schinken-käse-spitz. L’Spitz és un tipus de pa que recorda vagament al Pretzel. Donem una volta pels carrerons que no hem visitat abans i decidim sopar a una Maredo en el que degusto una Tomaten Suppe i un Zwiebelnrostbraten.

Tornant cap a l’hotel amb la sana intenció de dormir ens trobem amb un grup de gilipolles que fa crits estúpids i xiula sense cap motiu. Llavors, un altre grup de gilipolles més reduït comença a contestar-los. Els gilipolles no només es reconeixen entre ells sinó que s’ho fan anar prou bé per a que els reconeguin els demés, siguin quines siguin les coordenades GPS que ocupin i sigui quin sigui el temps t en que es troben. I cauen petites volves de neu que recorden al porexpan.

Dijous, 20 de març de 2008

Ara neva, ara plou, ara el cel és gris però no cau res, ara surt el Sol. Ara torna a començar. Aquest és el temps que porta fent tot el dia i que continua fent quan toca sortir de Viena, que sembla viure en una pel·lícula plena d’errors de continuïtat. April wetter, en diuen aquí, tot i que es pugui donar a finals de març. Un mal director, en diuen a Hollywood. O, si ens posem en mode romàntic carrincló, una metàfora d’un viatge. Doncs potser Viena no és més que un tren en el seu trajecte a través de paisatges canviants que blablablà. O similars atzagaiades.

I avui és el dia que anem a Westbahnhof per pujar en un tren que fa cap a Munic, capital de Baviera; altrament anomenat München, capital de Bayer. I que en bavarès en diuen Minga, com cert eufemisme espanyol. I és que diuen que tenen unes bones salsitxes per allí. Clar, que què han de dir, oi? Les nostres salsitxes són un trunyo! Doncs no, això no ho diuen pas.

Com anava a dir abans d’endinsar-me en qüestions ludolingüístiques, normalment anem a Westbahnhof amb la línia 3 del metro, però avui, com que tenim temps per donar i per vendre (i variat), fem ús de la línia 18 del tramvia perquè, tot i ser més lent, és més bonic, fins i tot en el tram soterrat entre Südtirolerplatz i Eicherstraße. O especialment en aquest tram.

Amb això que arribem a l’estació, donem unes quantes voltes i cerquem infructuosament una guia de Munic; mentre esperem que arribi el nostre tren. Quan el tren estaciona (i poques coses estacionen tan bé com un tren en una estació) pugem a la cerca del nostre compartiment que compartirem (com no?) amb quatre persones més. En el moment que entrem hi ha un noi i un home més gran. Passada una estona entrarà una dona i després encara una altra. Pel que sembla no tenen cap relació entre ells a part de ser austríacs, agafar el mateix tren en el mateix moment i compartir el compartiment. Hhmm. Corregeixo: pel que sembla gairebé no tenen cap relació entre ells.

Per la meva banda, segueixo la lectura de Kafka a la platja de Haruki Murakami. De tant en tant, però, aixeco la vista i observo el paisatge que uns cops està nevat, d’altres només humit i en d’altres sembla que el Sol no s’hagi amagat en tot el dia. En carrincló podríem dir que el tren és una ciutat on el temps atmosfèric canvia ràpidament i blablabla. Però com que no en som, de carrinclons, doncs no ho diem pas això i preferim dir que les condicions atmosfèriques són diferents en els diferents trams per on passem. Ara bé, una bona estona més tard, havent passat Linz (on han baixat el noi i una de les dones; l’altra dona ha baixat a St.Polkten) el cel comença a enfosquir i és pràcticament l’última vegada que mirar per la finestra serà una activitat que ompli l’ànima a través de la confluència de colors i formes que configuren un paisatge a l’atzar. Ara una gran esplanada mostra diverses tonalitats de blanc (sobre verd, amb tota probabilitat) com si, en acabar-se la pintura blanca de Déu, s’hagués acabat d’omplir amb Typex o amb ratlladura de Plastidecor blanc aquí i allà.

La natura, de totes maneres, no és pas un fenomen exterior als trens; tal vegada es manifesta en el seu interior de les maneres més variades. Fins i tot en la meva persona. Així em puc permetre el luxe de practicar un art que poca gent sap valorar: pixar dret en un tren en marxa en una zona de corbes i relatius sotracs. Us ho recomano sigueu home o dona, tot i que en el segon cas és probable una manca d’entrenament bàsic. Però res és impossible, i encara menys al segle XXI. I el risc ho fa més emocionant.

Passem per Salzburg on baixa l’home que resta (i que fins ara feia que suméssim tres passatgers en el compartiment). La joia se’ns multiplica als nostres cors en veure el Festung Hohensalzburg i també el riu Salzach que divideix la ciutat rodejat d’arbres, les arrels dels quals penetren amb força terra endins. Una equació meravellosa que la natura i l’enginy humà posen al nostre abast. Ara gràcies a la il·luminació artificial, després gràcies a les paraules que ens inspiraran els records.

Finalment arribem a München Hauptbahnhof, on aprofitem per comprar una guia de Munic (de la que n’hauré de parlar tard o d’hora) abans de dirigir-nos cap a l’Hotel Dolomit a Goethestraße. I gràcies a Déu (o a Typex o a Plastidecor) l’hotel és a prop. De fet, és gràcies a mi perquè que vaig fer-ne la reserva pensant precisament en això.

Just davant nostre entren un grup de 8 espanyols (homes i dones en relació d’1 a 3). La situació esdevé còmica per als ulls d’uns espectadors com nosaltres. La recepcionista els parla en anglès i un d’ells li repeteix el que ella diu però en espanyol, com preguntant-li si ho ha entès bé. Tot plegat una mica absurd perquè la noia probablement no entén què coi li diu i, per tant, no pot corregir-lo en cas d’error. De totes maneres, cal dir que ho entenen tot.

Quan ens toca a nosaltres, alguns dels espanyols encara són allà perquè no caben tots junts a l’ascensor. La MarieCurie es dirigeix a la recepcionista en alemany. Ara bé, si els espanyols han escoltat bé els meus cognoms ens hauran descobert. Scheiße! Bah! Tant se val. Pugem a peu a l’habitació 612, un número fàcil de recordar. D’una banda 6 és la meitat de 12. D’altra, la suma dels dos últims dígits és la meitat del primer. A més, la suma de tots els dígits és igual a la quantitat de dígits multiplicada per sí mateixa. I per si amb això no en tenim prou per recordar-lo, sempre podem tenir en compte que es tracta de la permutació dels dígits 1, 2 i 6 que coincideix amb 216 al revés. Ah! I la seva descomposició en nombres primers és 2²×3²×17.

Deixem les coses a l’habitació i sortim a buscar un lloc per sopar a l’Altstadt. Mentre cerquem un lloc adient per als nostres estómacs comprovem que l’Altstadt requerirà la nostra presència demà al matí en forma de turistes amb càmera de fotos. Finalment, entrem a Zum Franziskaner, un lloc diguem-ne típic on les cambreres duen el vestit tradicional. Per cert, vestit de talla única, de tal manera que és impossible no adonar-se de la diversitat de mides pectorals. El problema és que l’edat mitja de les cambreres deu ser propera a la jubilació, potser per la part alta.

I cansats però sopats i lleugerament congelats tornem a l’hotel a fer una becaina.