lluismarti.cat

Immersió
Quan arribes a un lloc nou, posem pel cas Viena, et preguntes si patiràs alguna cosa semblant a un xoc cultural. Però quan el país on vas té una cultura similar a la teva això no es nota tant, d’entrada. Més que un xoc és un anar derrapant.

Això és el que crec que m’ha passat venint a Viena. No he xocat, he derrapat perquè la distància sociocultural entre Viena i Barcelona és més petita que la distància sociocultural entre Barcelona i, per exemple, Nova Delhi. Això fa que tot i anar veient les diferències, les similituds són prou grans per a que tot plegat no sigui traumàtic. Moltes de les diferències les hem anat comentant en aquest blog, amb més o menys freqüència, perquè són les diferències el que acaba sent rellevant. Sigui A quelcom conegut. Si descobrim que A=B, B no aporta informació (teorema o cosa inspirada en la teoria de la informació de Shannon). Sigui com sigui, anar a viure a un país nou implica obtenir grans quantitats d’informació, tal com llegir aquesta frase implica no obtenir-ne gens per òbvia. Segons Shannon.

El primer que has de fer quan arribes al lloc nou on viuràs és explorar, has de treure’t l’etiqueta de guiri i posar-te la d’immigrant. No només veus edificis i parcs i demés, també mires supermercats i compares preus, busques sabateries, connexions a internet. Busques un lloc per viure. Tal he dit, tal hem fet.

Autòctons
Conèixer gent resulta interessant. Per exemple vam conèixer una parella, en la que el nom d’un dels individus acabava en -co i el de l’altre en -by i que van decidir posar-li al seu fill, com si els hagués sortit dels seus culs onomàstics i en un dubtosament brillant exercici ludolingüístic, Coby, perquè evidentment aquí ningú no recorda la mascota de Barcelona ‘92 de la que el nom d’aquest nen n’és homòfon.

També hem conegut una noia que, sense cap tipus de miraments, és capaç d’explicar-te detalls personals del tipus que el ginecòleg li ha dit que té un úter preciós. El fet remarcable, més enllà que el seu úter sigui digne de museu (per aquest i altres motius), és que, des del punt de vista de la informació de Shannon això era informació. Innecessària, però informació.

Una altra dona va pronunciar una frase que resumeix la seva personalitat. És una frase dura i terriblement sincera que ens ha arribat al cor: “Demà no sé si no vindré a treballar perquè estaré malalta o perquè m’hauré agafat un dia de festa”. Només coneixem un altre cas del mateix nivell, però això aniria a un altre blog anomenat UAB Connection. A més, des del punt de vista de la informació, n’hi ha més del que sembla.

Per acabar, una altra dona (ho sento: no hi ha paritat, però no és culpa meva) es veu que va anar a Barcelona perquè havia llegit que hi ha edificis moderns i es queixava que no li havien semblat gens moderns. Llàstima que no busqués edificis modernistes.

Música
Un dia, donant una volta per aquella zona comercial que és MariaHilfer Stra ße poc després d’haver arribat, vam sentir que sonava una cançó de David Bisbal. David Bisbal, per a aquells que no el coneguin, és un subproducte musicotelevisiu espanyol. La qüestió és que la cançó va acabar i en va començar a sonar una altra del mateix estil. Llavors vam pensar “ostres! ara ens fotran tot el disc”. Però no: era en turc. Molt més tard algun autòcton va fer un comentari que ens va deixar veure que els austríacs tampoc hi veien molta diferència musical.

També vam anar veient que hi havia gent pel carrer que portava música al mòbil i que volia que tothom ho sabés. La majoria eren nois adolescents turcs, però també n’hi havia alguns d’austríacs i alguns d’eslaus (nois i noies, en aquests casos). El més divertit del cas va ser comprovar que si ho feien en un transport públic, algun austríac de més edat els la feia apagar. Des d’aquest dia em van caure bé els austríacs.

I què passa si sotmets als austríacs a una sessió de música ibèrica? Posem per cas que sona El Fary (q.e.p.d.): els sembla música turca. Posem per cas que sona La Santa Espina: els sembla un terrabastall estrident. Posem per cas que sona qualsevol cosa de rock espanyol o català: els semblen uns pringats que toquen rock, però això a Àustria no és ofensiu, només vol dir que no és una filarmònica ni òpera (ni jazz, suposo). Això sí, la Sangría Party on es va dur a terme el test va resultar un èxit etílic.

Monstres
Si hi ha alguna cosa pitjor que no aprendre l’idioma de la terra d’acollida és tancar la teva filla al sòtan i violar-la dia sí, dia també, i etcètera. Evidentment parlo del tarat d’Amstetten, drama que ha aparegut estant-ne nosaltres a uns cent trenta quilòmetres. Poc després un altre tarat va matar la seva dona, la seva filla, els seus pares i els seus sogres, repartits entre Linz i Ansfelden. Fa molt poc un home va matar a quatre familiars per una discussió sobre una herència. I una setmana després resulta que van robar el cadàver de Friedrich Flick, mort i enterrat el 2006 i que fou l’home més ric d’Àustria. No oblidem tampoc l’avantmatx amb el segrest de Natasha Kampusch (que no sé si encara segueix presentant el programa d’entrevistes a Puls 4).

El més desesperant era llegir els comentaris procedents d’Espanya que es dedicaven a atacar Àustria i la seva forma de vida. Entre altres coses perquè a donava la sensació que, de cop i volta, s’havien oblidat (per exemple) dels crims d’Alcàsser, de l’enorme quantitat de dones que moren per culpa d’altres tarats i tants altres casos horribles on alguns elements televisius hi suquen pa. Com si el fet que a fora es cometin atrocitats permetés oblidar-se de les atrocitats que succeeixen a casa nostra i així sentir-nos falsament superiors. Però de Joans, Joseps i ases n’hi han a totes les cases.

De quan parles en català
Si sentim una llengua que no parlem és possible que ens preguntem de quina llengua es tracta. A mi m’agrada fer-ho, l’encerti o no. Evidentment no sóc l’única persona que ho fa i ens n’hem trobat uns quants.

Un cop la MarieCurie va anar a un supermercat i quan li va tocar pagar va comptar els diners en català. La caixera li va dir (en alemany): oh! parles francès!

Un cas bastant carregant va ser el d’un cambrer d’origen oriental d’un restaurant que es deia Go Wok (ara Akakiko, així s’enfonsin!) al qual nosaltres ens dirigíem en alemany. Ell, al principi, ens contestava en anglès però nosaltres insistíem en alemany. Curiosament a la resta de clients els parlava en alemany. I, de cop i volta, va començar a fer comentaris típics de cambrer italià, és a dir, en italià. Nosaltres vam continuar en alemany.

Un cas semblant es va donar a Salzburg, on una cambrera anava deixant paraules en italià fins el moment en que em va preguntar si m’havia agradat el dinar en italià i li vaig respondre amb l’accent més alemany que vaig poder (i amb mala llet): Danke, sehr gut. Va demanar disculpes i no va tornar a utilitzar una llengua que no fos l’alemanya. I com que aquesta es va donar per al•ludida va tenir més propina que el del Go Wok.

En el fons que confonguin el català amb l’italià no té res de sorprenent en tant que totes dues són llengües romàniques amb presència de vocals obertes i, a més, Itàlia té frontera amb Àustria. En principi sembla més probable trobar-te un italià que un català.

Però què passa si el cambrer és italià? A la temporada de calor uns italians obren una gelateria que hi ha prop de casa que es diu Bortolotti. Alguns cambrers, entre ells, parlen italià. Amb nosaltres sempre en alemany. Un dia, un dels cambrers (que creiem què és fill de la mestressa) ens va preguntar d’on érem. De Barcelona. Ahhh! (Per cert, tenen els millors gelats i els millors batuts que he provat en ma vida).

Espanyols
Una decisió que vam prendre en arribar a Àustria va ser no relacionar-nos amb gent de la mateixa nacionalitat que nosaltres. O sigui, espanyols. Per què? Per no acabar vivint en un gueto. Amb el temps aquesta norma es va relaxar i així vam conèixer el Paco (aus Madrid), l’Ana (aus Múrcia), uns quants bascos (aus Bilbo, crec recordar), la Maria (aus València) i els aventurers Mercè i Jaume (aus Mallorca).

Excusatio non petita
Se suposa que quan vas a un lloc acabaràs aprenent la seva llengua (excepte a Catalunya). La idea és que hauràs de treballar amb gent que parli aquesta altra llengua. No ha estat el meu cas, ja que jo treballo des de casa. A més, vaig repetir primer d’alemany a una Volkshochschule però l’ambient (subguetos geolingüístics) i el ritme (extremadament lent) em van fer abandonar. Vaig intentar estudiar pel meu compte però sóc més variable que una x i ho vaig acabar deixant.

Clar que, per les quatre coses que faig fora de casa sembla que ja en sàpiga prou d’alemany. El tema dels restaurants i el del súper ja els tinc aprovats.

Acusatio manifesta
Però em sap greu i sé que m’hi hauria hagut d’esforçar més. D’aquí a uns anys, parlant amb algú, sortirà a la conversa que jo havia viscut a Viena.
-Això és a Austràlia?
-No, és a Àustria.
-I allà quin idioma parlen, austrohúngaro?
-No, alemany però en dialecte austríac.
I arribat aquest punt exclamarà: Doncs deus parlar molt bé l’alemany. Llavors faré una mena de sospir i li explicaré el que us he explicat abans.

Però el que em sap greu no és que pugui passar això i quedar malament davant d’aquell algú amb qui d’aquí a uns anys parlaré, sinó haver quedat malament amb Àustria per no haver après (més o menys bé) la seva llengua. Això sempre em sabrà greu.

Wir
Sobre nosaltres no cal dir gran cosa més. En aquest blog no s’ha parlat, en el fons, de cap altra cosa.

“Com aquí no es menja enlloc”. Aquesta és la frase xovinista per excel·lència de la península ibèrica. I és certa. Però també hem de tenir en compte que a qualsevol lloc del món poden dir el mateix, per bé o per mal. No seria d’estranyar, per exemple, que un francès digués (en francès) “com aquí [a la França] no es menja en lloc”. D’altra banda, un anglès, per sort per a la resta del món, també ho podria dir.

Dita l’obvietat, passem a veure’n les conseqüències. En concret, una. A Àustria el fuet, el pernil ibèric, el xoriço, la llonganissa, el llom adobat, la sobrassada i demés no hi abunden. Com que són aliments de fàcil transport i millor contingut calòric (i de Brot i de Paradeisers sí que en tenen per aquí) és habitual que, en cas de visites, els diguem que ens en portin. A més, si pel que sigui anem Pirineus avall, no fem fàstics a la ingesta dels diversos productes tradicionals derivats del porc i, per si no fos poc, ens n’emportem de tornada, que a la maleta sempre hi ha lloc per a un fuet. A la del Marquès de Sade, per exemple, segur que n’hi ha.

De resultes de tot plegat, un dia et poses una samarreta i et sents com un xoriço. Embotit, que no mala persona. I et preguntes si allò de la dieta mediterrània no és una entelèquia col·lectiva de quatre il·luminats. Doch.

Tanmateix, per a que veieu que a Viena s’hi pot menjar bé i variat (i perquè hi ha gent que arriba aquí cercant informació turística) d’ara en endavant farem petites ressenyes de restaurants i similars. Una mica panxacontenta, tot s’ha de dir.

Bon profit.

Deixant de banda que això de les seleccions nacionals (o estatals) és absurd perquè no deixa de ser un artifici producte de les fronteres arbitràries que ens volien fer creure que la Unió Europea aboliria, hi ha altres motius més pràctics que em fan pensar que és millor que aquestes competicions es celebrin ben lluny.

Un dels motius és el centre tallat que comentava l’1 d’aquest mes. Com deia llavors, hi ha una zona (Fanzone) que es queda uns quants quilòmetres quadrats de centre que inclouen la Rathausplatz, que és massa bonica per gent que només té ulls per a partits de futbol, sempre i quan no se’ls tanquin per efectes etílics.

Un altre motiu torna a tenir a veure amb els hooligans, però aquest cop més directament, ja que no es limiten a quedar-se a la seva zona reservada sinó que te’ls trobes per altres llocs, sovint del centre, cridant (perquè són hooligans) vés a saber què en vés a saber quin idioma.

També podríem afegir-hi les banderetes dels nassos que un munt d’austríacs i no tan austríacs han anat enganxant als seus cotxes. Majoritàriament tenim banderes d’Àustria, però també d’altres països: Turquia, Croàcia, Itàlia, Romania… La veritat és que em sobren. Com va dir un bon amic meu davant d’un no sé què amb guàrdies civils i una bandera espanyola ben gran en un carrer que puja de la Puerta del Sol de Madrid (jo hi era), “pa’ bandera, mis cojones”. Érem joves.

Però tot això són bajanades, petites anècdotes sense cap mena d’importància. Una de els coses que realment fot és que han canviat la programació de la tele. Això té un nom, el sap tothom. Què és això de retransmetre partits de futbol i privar-nos de Tatort, Men in trees, Der Bulle von Tölz i demés? Sisplau.

Ara bé, el més greu de tot és que aquesta ciutat ja no és segura. Em refereixo al transport públic. Ja vam descobrir fa un temps que sí que hi ha revisors al metro, però pocs. Era de suposar que també n’hi han a d’altres transports. Tanmateix no n’hem vist cap ni al tramvia ni a l’autobús. Però aquest anunci rodat dins d’un Straßenbahn, que tot i ser en alemany no requereix gaire explicació, et fa qüestionar la situació actual:

Fixem-nos, però, en un parell de detalls. Primer, el revisor no sembla un revisor, per tant, és un atac a traïció. Segon, la tonada que fa servir per dir fahrscheinkontrolle és la mateixa que es fa servir per dir just el que pensaria jo si em trobo en aquesta situació. Comença per hijooooo i acaba per depú ta.

Per què?! Per què ens feu això? És un avís per als austríacs? És a dir, hi ha gent (jo) que arriba aquí pensant que això del transport públic és tàcitament gratuït, però ara fan un anunci que només es veu a la televisió austríaca on s’hi diu: “ha, ha! tenim revisors”. O sigui, que estan dient: “austríacs, compreu bitllet; que els guiris pillaran”. Tot plegat per recuperar els calés que es gasten per organitzar l’Eurocopa, o com diuen aquí Europa Maisterschaft o EM.

Però el que més em molesta del transport públic d’aquí és que la targeta multiviatges, que és la que a mi m’aniria bé, no surt més barata que comprar bitllets individuals. Els falta el concepte T-10.

L’Eurocopa d’enguany, com probablement ja sabreu fins i tot els que no us agrada el futbol, es juga entre Àustria i Suïssa del 7 al 29 de juny. Per això han muntat un dispositiu especial per a tot aquella categoria de guiris anomenada hooligans. Algunes de les mesures inclouen la participació d’uns 27.000 policies. Fins i tot n’han importat 850 d’Alemanya. I aquests sí que fan por.

Altres mesures més concretes de Viena són l’acordonament d’una espaiosa zona al centre per a hooligans, convenientment adequada amb milers de vàters. Aquest tancament es produeix des d’avui mateix fins al 4 de juliol. La zona afectada va des de Heldenplatz, just darrera del Hofburg, seguint pel Ring (primer Burgring, després Dr.-Karl-Lueger-Ring) fins a la Rathausplatz. A més, una desena de pantalles gegants permetran als seguidors dels diferents països combinar la borratxera amb partits de futbol.

A la revista Wien.at que ha arribat a casa fa pocs dies, a més, s’hi explica què s’hi pot entrar i què no. Entre el que sí: moneder, mòbil, claus (d’obrir portes), walkman, discman… Coses que la gent no vagi llançant contra altra gent. Entre el que no es pot portar hi tenim alcohol i drogues, llaunes, ampolles, gots, bicicletes, patins, càmeres de fotos, trastos sorollosos (megàfons), ganivets, articles pirotècnics, propaganda racista, esprais, pedres, mascotes (excepte per gossos guia), publicitat…

És a dir, que els hooligans no només no podran dur la seva indumentària habitual sinó que s’hauran de comprar les begudes alcohòliques a dins. Desconec si també hi vendran pedres o ganivets.

Pel que fa a mi, ja he aconseguit esvair els dubtes sobre quina selecció animar. Com diuen en espanyol donde fueres haz lo que vieres, per tant, com que aquí la gent animarà la selecció austríaca, espero que guanyi Àustria. I si no li va gaire bé, llavors, per la mateixa regla de tres, sempre ens quedarà Turquia.

Jo no sé ballar (excepte la jota aragonesa que vaig aprendre a Cáceres) i les discoteques no m’agraden. Però ahir vam anar a una discoteca. Sabeu que hi havia una discoteca a les Espanyes que se l’anomenava la catedral del techno? Doncs allò d’ahir de Viena devia ser una ermita.

Entrant t’hi trobes la barra, que continua per una passadís cap a la dreta i aquest passadís desemboca a la pista de ball. Allà, al fons, hi ha l’altar un petit escenari on s’hi troben els dejotes. Davant i als costats, hi ha una mica d’espai perquè la gent pugi i hi demostri la seva vàlua com a ballarins. Aquest és el cas d’un parell d’amics (amics entre ells, no nostres). El més divertit dels dos portava camisa rosa i anava una mica espitregat. Aquest noi, que devia estar al voltant dels vint anys, em va demostrar que ballar techno és fàcil.

Molt fàcil. Primer de tot has de tancar la boca i prémer els llavis amb força tot estirant-los endavant, com si volguessis fer un petó a algú que estigui molt lluny. Si et fas mal millor, perquè podràs reprimir el dolor i així oferiràs una mirada una mica més sensual, com si estiguessis a mitja picada d’ullet. Si a això hi sumem una lleugera elevació de pòmuls, tothom veurà que ets d’allò més guai.

A més, cal moure certes parts del cos, a poder ser extremitats. S’entén per extremitats braços i cames. En el cas concret del braç dret (es pot utilitzar l’esquerra només en cas de cansament), aquest s’ha d’aixecar de tant en tant a l’hora que se li transmet un subtil però sec vaivé rítmic. A partir d’aquí, el que compta són els moviments propis de cada mascle en particular, moviments que poden ser de major o menor dificultat i on hi poden intervenir diverses parts del cos en la mesura de les possibilitats de cadascú. Tot plegat hauria d’atraure les femelles humanes. I sobretot –sobretot!– has de creure que no estàs fent el ridícul: és l’única manera que la resta puguin arribar a pensar, encara que sigui per casualitat, que no l’estàs fent. Diria que l’ús d’alcohol és recomanat en dosis moderades-altes (no massa altes) per a ambdós sexes però probablement per motius diferents.

Tot això ho vaig aprendre després d’uns segons de veure el noi de la camisa rosa. Gràcies, mestre. Ara ja sé ballar techno, la dansa més bella que es fa i es desfà.

A banda de la gent de l’escenari i demés gent que ballava a la pista, en un racó hi havia una parella a la que només li faltava un llit i li sobrava una discoteca. O, ben mirat, ni els feia falta el llit ni els sobrava la discoteca i la minifaldilla d’ella era la peça de roba més adequada a les circumstàncies, sobretot si no portava calces, fet que desconec però que diria que no. En canvi, al nostre costat dret, un grup d’austríacs format per dues noies i dos nois havien esdevingut personificacions de l’avorriment i mostraven unes cares de tedi que convidaven a ensopir-se. Uns tant i d’altres tan poc.

De tant en tant, una màquina de fum en treia. Això em va fer recordar un concert amb els Vaya Tela al Guitar Player de l’Hospitalet on també hi havia un màquina de fum inesperada que feia que et quedessis quiet per no fotre-li un cop al company del costat amb el mànec de la guitarra o del baix. Per sort, al bateria no se li va escapar la baqueta. No l’hauria trobada. En el cas de la discoteca d’ahir l’ús indiscriminat arribava a ser molest per a la respiració.

Per acabar només voldria destacar de la discoteca que la intenció de frec de tothom que passava pel voltant era bastant descarada. I també, que hi ha gent capaç de dur ulleres de sol a la discoteca.

Per cert, el taxi amb el que vam tornar a casa (i que és bastant més barat que a Barcelona) no tenia cinturons als seients de darrera.

I.
Quan era petit m’agradava menjar entrepans en panets de Viena. De formatge, de fuet, de xoriço, de mortadel·la.

Quan era petit m’agradava veure, com al meu pare, el Concert d’any nou de l’Orquestra Filharmònica de Viena. Encara recordo, no sé per què, Herbert von Karajan dirigint la Marxa Radetzky.

Quan era adolescent, tirant cap a la majoria d’edat, m’agradaven els entrepans Viena del Bar Petit de Rubí. Barats, grans i bons. I com que tot el que és bo s’acaba, ara ja no existeix.

Quan estudiava la carrera, sovint menjava un entrepà Viena al bar de la Facultat de Ciències de la UAB. Després li van canviar el nom pel de Campus (a l’entrepà). A partir de llavors, suposo que per algun tipus de conya interna, quan li deies al cambrer que volies un Campus, aquest li deia al cuiner “Uun Vienaaaa”, i quan li deies un Viena deia “Uun Campuuus”.

Quan treballava a Sabadell, alguns cops anava a dinar al Viena. Fins i tot alguna vegada hi vaig demanar un Viena.

Ara, coses de la vida, sóc a Viena.

Però.

II.
Quan era petit m’agradava menjar pa amb tomàquet amb l’oli de Jaén que ens portaven els veïns de sota.

Quan era petit m’agradava anar a la Giralda de l’Arboç, a falta de la de Sevilla. Crec que ara no es pot visitar.

Quan ja era legalment adult, a la Festa Major de Rubí sempre passava (i espero passar-hi també aquest any) per la caseta del Centro Cultural Andaluz La Alcazaba a menjar entrepans de pinxos o de morcilla. Records, Víctor i Virgínia!

Quan estudiava la carrera, sovint menjava un entrepà Andalús (llom amb pebrot vermell) al bar de la Facultat de Ciències de la UAB. De vegades no en tenien i acabava agafant un biquinibarra.

Quan treballava a Sabadell, un amic meu que se’n va anar a viure a Granada es va casar i s’hi va quedar a viure.

A hores d’ara, en canvi, encara no he estat a Andalusia. A hores d’ara.

L’altre dia vaig anar al metge. Metge privat, perquè no tinc assegurança austríaca de cap mena. (Algun dia hauríem de parlar sobre el sistema mèdic austríac.) En concret, em va visitar(*) el Dr. Ozcáriz, que amb una gran visió comercial s’anuncia a l’Embaixada d’Espanya a Viena. El Dr. Ozcáriz és basc i, per tant, podem parlar en espanyol, que sempre normalment és més fàcil que l’alemany.

Com que tot apuntava a un refredat, per donar més pistes sobre el possible origen del que tingués, li vaig dir que:
-La semana pasada había una pasa en el trabajo.
-¿Una pasa? ¿Qué quieres decir? — em diu tot sorprès.

De fet, de pansa –juraria– no n’hi havia cap a la feina, ni n’hi deu haver hagut cap gaire sovint.

Dedueixo, doncs, que el meu cervell s’ha deformat professionalment fins al punt que duu un traductor automàtic com els que podem trobar a internet. De fet, el traductor Internostrum tradueix la frase “La setmana passada hi havia una passa a la feina” per “La semana pasada había una pasa al trabajo“. El de la Generalitat de Catalunya, en canvi, la tradueix per “?La semana pasada había un paso en el trabajo“.

Todavía bueno que no habíamos de hablar en alemán. Todavía bono que no debíamos hablar en alemán. Aaargh!. Encara bo que no havíem de parlar en alemany.

Per cert, ja estic millor. Del refredat.

—
(*) Potser hauria de dir “ens vam visitar”, perquè jo vaig anar a la seva consulta i ell em va fer una visita mèdica a mi.

Si hi ha alguna cosa que Catalunya ha exportat, a part del Ferran Adrià i de diversos jugadors de futbol brasilers, és El Dia del Llibre. Potser no cal que en repassem la història ara però ho farem de totes maneres.

Resulta que el 23 d’abril del (19)23 hi havia un munt de llibreters catalans que volien fer més calés. Això és normal, perquè a) ningú vol fer menys calés i b) cap al 1923 no es llegia tant com ara. Per fer-ho més maco, amb una visió comercial digna d’enveja, van decidir fer creure a tothom que era un homenatge a Miguel de Cervantes, que havia mort un 23 d’abril. De passada, es donava la feliç coincidència de ser Sant Jordi, patró de Catalunya.

72 anys més tard, la UNESCO, que és aquella organització caracteritzada per declarar mundials els dies de l’any no sense bona intenció, volia que un dia de l’any estigués dedicat als llibres (i al copyright!!!) i que pogués fer companyia al Dia Mundial dels Esquerrans i similars. Finalment van declarar que el dia 23 d’abril seria el Dia Mundial del Llibre i el Copyright. Un dels motius per escollir aquesta data fou (a l’estil català) que havien mort tal dia com avui Cervantes, Shakespeare(*), Garcilaso de la Vega i Josep Pla. L’altre, i això va omplir de joia tot TV3, era que ja es celebrava a Catalunya aquest dia. Com a reconeixement, la primera capital mundial del llibre, el 2001, va ser Madrid.

A Àustria, d’aquest dia en diuen Welttag des Buches i és estrictament comercial, com a la resta del món. Com a Catalunya, però sense les roses. Això sí, aquí no s’hi fa tant d’aparat. De fet, sembla un dia com qualsevol altre. Tot plegat és tan trist, que el Casal Català de Viena (amb el que no hi tinc cap relació) celebra la diada de Sant Jordi el divendres 25(!) en un restaurant italià(!).

Però això podria ser diferent el 2010, si Viena és designada capital mundial del llibre per a aquell any, cosa que sabrem al juny. També es veritat que lluitarà contra Guadalajara (Mèxic), Lisboa (Portugal), Ljubljana (Eslovènia), Riga (Letònia), Sant Petersburg (Federació Russa) i Wellington (Nova Zelanda).

D’altra banda, avui Sant Jordi ho té fumut. A qui ajudarà? Als catalans (Barça) o als anglesos (Manchester United)? Encara sort que el Tirol (Àustria/Itàlia), del qual també n’és patró, no té cap equip a la Champions. Clar que ahir els altres dos equips, ambdós anglesos, van empatar.

—-
(*) Tot i que es diu que Cervantes i Shakespeare van morir el mateix dia, en realitat el castellà va morir deu dies abans, doncs resulta que Cervantes vivia en el calendari gregorià i Shakespeare en el julià. I després ens sorprenem que als anglesos i afins els costi utilitzar el sistema mètric decimal.

Freitag, 13.04.2007
Per a acabar la setmana, res millor que tres cites amb tres dones diferents que estan deleroses d’ensenyar-nos els seus pisets. Frau Seitz, Frau Palsrok i Frau Friesenbischler.

El primer pis, el de la senyora Seitz, és al districte 3, no gaire lluny d’on residíem fins que van arribar els temps millors en que vam tenir pis propi. I que no és el de la senyora Seitz. Recordo que vam entrar a l’edifici i que havíem de pujar en ascensor fins al sisè pis. Llavors, una dona que devia ser-ne veïna va entrar-hi i després ho vam fer nosaltres tres. La dona es va enfadar i va rondinar i va assenyalar un cartell on hi deia que només hi podien pujar 3 persones. Conseqüentment, va sortir de l’ascensor i va pujar a peu. O sigui que gràcies a nosaltres va fer esport.

Frau Seitz per la seva banda era una noia jove que no dominava l’art de vendre o encolomar pisos a la gent. El pis, per la seva banda, havia patit la seva última reforma als anys setanta i, per tant, que estigués moblat no era un avantatge. I tenia una Provision de 2473,41 euros.

Després ens vam dirigir al districte 5, on ens vam trobar amb Frau Palsrok, també d’una immobiliària. Frau Palsrok era una dona que se la veia forta i molt morena pels estàndards austríacs. Quan no ensenyava pisos, probablement els construïa ella soleta. El pis que ens va ensenyar era molt maco, gairebé tant com el que sí que ens van ensenyar Frau Kreuter i la seva inseparable companya. I estava en una situació molt millor. I era més barat.

Però no tenia cuina. Frau Palsrok ens va donar dues opcions al respecte. A saber: a) Fèiem nosaltres la cuina i ens estalviàvem el primer mes de lloguer o b) Ens posaven uns fogons i un forn i a tirar milles i no ens estalviàvem res.

Nosaltres li vam contestar que c) No ens interessa ni a) ni b). I ella ens va respondre d) Quan esteu disposats a pagar?. O sigui que entràvem en el terreny del Truc Número Quatre. Li vam seguir la corrent perquè no hi teníem res a perdre i ens va dir que pel preu que posàvem justament tenia un altre pis, una mica més petit però amb cuina, en aquell mateix edifici. Ja és casualitat.

Vam pujar a l’ascensor, probablement fins al quart pis. Vam entrar a l’habitatge. Tot nou. Entrant pel passadís, a l’esquerra la cuina perfecta, en lluita directa amb la del pis de la Kreuter. El menjador petit però acollidor. A la dreta unes escales. Pugem. Un dormitori petit però acollidor amb un racó que té una finestra. A l’altre costat… un balcó! Petit i que dóna al cel obert però és el primer balcó que veiem des que hem arribat a Viena. Ideal parelles i nosaltres en som una. Ai, Palsrok, Palsrok…

Quan vam sortir d’allà cap a la nostra última cita, de tornada al districte 3, les apostes apuntaven només a dues opcions: Kreuter al 12 i Palsrok al 5. El gran inconvenient del pis del districte 12 era el districte 12. Els inconvenients del pis del districte 5 eren el preu (era una mica més car) i la mida (era una mica més petit). Tots dos tenien una Provision important.

Així que vam anar a ca la Friesenbischler, perquè de fet vivia allà, . No era la propietària del pis, sinó l’actual llogatera, que estava buscant un nou llogater perquè marxava a viure fora de Viena abans del final del contracte. Per estalviar-se de pagar la indemnització de tres mesos a l’administrador, havia arribat un pacte amb ell de manera que si trobava un llogater, amb la qual cosa el pis no quedava buit, ella s’estalviava pagar. A més, ens va avisar de la possibilitat de l’ús del Truc Número Tres: podia haver-hi més gent veient el pis.

Quan vam arribar davant del portal ens vam quedar mirant una mica el carrer. Llavors, una noia va treure el cap per una finestra i ens va cridar. Era ella. Vam pujar al pis. Vam examinar-lo sencer. La cuina estava prou bé. Tot i ser un edifici pràcticament centenari estava ben reformat. Vam fer les preguntes que es responien amb part del paràgraf anterior i algunes altres. No hi havia Provision. Era al districte 3. Era gran. No era car.

Vam sortir del pis.
-A mi m’agrada aquest.
-A mi també.
-Ens el quedem?
-Sí.